Zeppelin TV, la productora de "Gran Hermano" ha posat a disposició del programa una plantilla de 100 professionals, convertint-lo en l’espai més complex que mai s’ha realitzat a Espanya. Cada dia queden grabades 72 cintes d’hora i mitja de duració, amb totes les imatges que queden enregistrades; la majoria d’elles emeses, però d’altres no: com per exemple les escenes sexuals, les expressions de mal gust o les al·lusions que perjudiquen a terceres persones. Segons el realitzador, si bé és cert que hi ha una càmara al lavabo, no és pas per transmetre imatges escatològiques públicament, sinó perquè els concursants sàpiguen que no hi ha cap racó on puguin parlar sense ésser vistos. El problema, no obstant, és que el dret a la intimitat "del més íntim" queda abolit just en aquell moment en què l’equip tècnic té l’oportunitat, ni que sigui uns instants, de veure alguna d’aquestes situacions més privades.

No resulta gens estrany, doncs, que al voltant d’aquesta "nova forma de fer televisió" (com en diuen alguns) s’hagi plantejat un gran debat a favor o en contra del "Gran Hermano". Com és possible que els índex d’audiència s’hagin disparat tan desorbitadament? És Espanya un país de xafarders?

La polèmica, però, també s’ha produit en tots aquells països on el programa ja s’ha emès (o ho ha de ser, imminentment): a Holanda, posem per cas, d’on és originari aquest format, les crítiques inicials van donar pas a una autèntica brothermanía, que va acabar atorgant un estatus d’estrelles anònimes als concursants. A Alemanya, en canvi, va provocar un gran enrenou, fins i tot abans de la seva primera emissió: el mateix secretari d’Estat va qualificar d’escandalós l’espai televisiu; i l’oficina regional de control dels mitjans de comunicació privats de Hesse va considerar que el concurs podia atemptar contra la dignitat humana; per aquest motiu, el ministre d’Interior va apel·ar al boicot. Pel que fa a Gran Bretanya, que té previst fer l’estrena aquest juliol, ha suscitat una reacció de cautela per part de l’organisme regulador de les cadenes privades.

¿On són, no obstant, les claus de l’èxit d’aquest espectacle de televisió? Segons, Mikel Lejarza, director general de Tele 5, la principal raó és que la gent "està cansada de veure sempre el mateix, i ‘Gran Hermano’, agradi o no, és quelcom clarament diferent, amb la qual cosa provoca expectació". A part de l’originalitat i la innovació, trobem l’estratègia promocional prèvia a l’estrena i la tàctica de programació: recordem que Tele 5 emet tres espais fixes diaris i dos de setmanals, a la vegada que realitza conexions en directe amb la casa a través d’altres programes de la cadena. I si a aquesta saturació de imatges hi afegim el "morbo" que pugui suscitar aquest espai, no ens ha de sorprendre que més de 5 milions de persones estiguin "enganxades" al programa diàriament. Alguns psicòlegs asseguren que l’ham de "Gran Hermano" és la idea malsana de presenciar relacions sexuals; perquè, segons explica la sexòloga Carme Freixa, quan "els mamífers es troben captius, sense cap intimitat i amb poc territori per moure’s, manifesten una crispació que acostuma a desencadenar violència", d’aquí que es recorri "a la sexualitat per a rebaixar tensions".

D’altra banda, el concurs, que pretén anar més enllà del simple espectacle televisiu, és plantejat com un experiment sociològic: els participants es converteixen, així, en una espècie de "rates de laboratori" aïllats del món exterior (sense televisió, ràdio,...); de forma que el telespectador té la possibilitat d’analitzar el comportament de 10 desconeguts en aquestes circumstàncies concretes. Però jo em pregunto,¿com es pot parlar d’estudi sociològic quan Tele 5 mateixa determina als concursants per mitjà de diverses proves que provoquen la cooperació i la interactuació entre ells? Per no parlar de la manipulació de les imatges: sinó, ¿per què hi ha un equip de guionistes en tota aquesta parafarnàlia? Uns guionistes, ademés, especialitzats en telenoveles; d’aquí que editin les imatges de "Gran Hermano" seguint les pautes de la ficció: el relat, per exemple, es planteja al voltant d’una persona o dos mentre els altres exerceixen de secundaris.

A propòsit d’aquesta perspectiva sociològica del programa m’agradaria afegir que si bé els concursants en algunes ocasions poden arribar a oblidar la presència de les càmares i mostrar-se tal com són i actuar amb naturalitat, la majoria de vegades són conscients que el "Gran Hermano" (càmares i públic) els contempla, amb la qual cosa es comporten com actors: fent una posada en escena i escribint el seu propi guió. És curiós, en aquest sentit, com actuen els dimecres per la nit quan es preparen per sortir en directe al programa setmanal que presenta Mercedes Milà.

Podríem, perfectament, denominar aquesta situació de màscarada formada per tres grans tipus d’actors:

-El primer gran actor d’aquesta comèdia és Tele 5, que presenta l’espai de televisió "com una oportunitat de conèixer la vida íntima de deu persones amb el discurs moralista que només ens mostrarà allò estrictament necessari". Un "actor" que no deixa de produir beneficis: directament, com a cadena (no oblidem l’augment dels índex d’audiència de programes com "Día a Día", l’ "Informal" i "Crónicas Marcianas" que emeten imatges en directe de la casa de "Gran Hermano") i indirectament, com a "sòcia" de Telfònica: perquà ha absorvit la companyia holandesa Endemol, que posseeix el 100% de les accions de l’empresa espanyola Zeppelin (recordem que les trucades per a votar als nominats costen 136 pessetes al minut).

-El segon grup d’intèrprets són els concursants: que ens fan creure que són espontanis quan en realitat no fan res més que teatre. El súmum és que un d’aquests participants estudia Art Dramàtic...!

-I en últim lloc trobem el públic: que es deixa enganyar. De fet, "la clau d’un espectacle és que que l’espectador es cregui el que està veient". I això és el que passa aquí.

En conclusió, la polèmica està servida, sobretot als mitjans de comunicació: mentre els seus detractors (la majoria dels quals formen part d’altres cadenes de televisió) acusen Tele 5 de sobrepassar els límits del dret a la intimitat només amb l’objectiu d’augmentar l’audiència (fins i tot s’ha arribat a dir que la transmissió d’una execució també podria batre rècords, perquè s’està jugant amb el defecte humà de la curiositat mòrbida), els seus defensors comparen el programa amb Internet (pel seu grau de llibertat i d’imprevisibilitat).

Davant d’això només puc plantejar-me les següents preguntes, ¿si "Gran Hermano" ha de representar un abans i un després de la programació televisiva, com es podrà superar aquest fenòmen? ¿En detriment de quins altres drets i llibertats individuals? I, en definitiva, ¿on es trobaria la frontera ètica entre el que és legítim i el que no, en nom de l’audiència?

Aquestes i altres qüestions serán les que desenvoluparé a continuació amb l’anàlisi de "El Show de Truman", el precedent cinematogràfic de "Gran Hermano".