1984

1984 es una novel·la de George Orwell (publicada l’any 1949) en què se’ns descriu una societat anti-utòpica situada aquest mateix any, des del punt de vista d’un dels seus detractactors, en Winston Smith. Ell és un home de 39 anys que viu a Londres, la ciutat principal de la Franja Aèria número 1 (anteriorment coneguda amb el nom d’Anglaterra); és a dir, en una de les poblacions d’Oceania (que a la vegada és un dels tres súper-Estats en què està dividit el món –els altres dos són Euràsia i Àsia Oriental).

Oceania viu governada sota els principis de l’Ingsoc (o socialisme anglès): la neollengua, el doblepensar i la mutabilitat del passat. Les consignes del Partit –únic-, presidit pel Gran Germà, són proclamades contínuament: "La guerra és la pau", "La llibertat és l’esclavitut" i "La ignorància és la força". Els habitants d’aquesta societat –totalitària- són vigilats ininterrompudament per mitjà de les telepantalles, que exerceixen, d’altra banda, un gran poder mediàtic manipulat i manipulatitzador.

El sistema governamental està format per quatre ministeris:

-el Ministeri de la Veritat: s’ocupa de les notícies, l’educació, els espectacles i les belles arts. Winston treballa en un dels seus departaments, el de Registre, en què s’escriu i es re-escriu la història passada i present.

-el Ministeri de la Pau: s’ocupa dels assumptes de guerra. Perquè Oceania viu en un estat de guerra permanent: en algunes ocasions contra Euràsia i, en d’altres, contra Àsia Oriental.

-el Ministeri de l’Amor: s’encarrega de mantenir la llei i l’ordre (en una societat que, paradoxalment, no té unes regles fixades) per mitjà de la Policia del Pensament.

-i finalment, el Ministeri de l’Abundància: s’encarrega de les qüestions econòmiques (o sigui, del repartiment desigual de la riquesa).

Winston intenta sobreviure en aquest món presidit per la por i l’odi (a l’enemic tant extern com intern) dissimulant i comportant-se segons els preceptes de l’Ingsoc. Així i tot, no pot evitar torturar-se per la incessant destrucció del passat que es produeix en una societat on cada persona ha de mantenir una batalla mental per vèncer la pròpia memòria, oblidant tot allò que posa en dubte la integritat del Partit (allò que en neollengua s’anomena doblepensar); com l’eslògan "Aquell que controla el passat, també controla el futur" i "El que controla el present, controla el passat".

Després del seu decepcionant matrimoni de 15 mesos de durada amb Katherine i molts anys de separació, quan pensava que l’amor pur era una fantasia irrealitzable, coneix a la Júlia: una noia amb qui comparteix l’aversió pel Partit. No obstant, ella és incapaç de fer-ne una crítica constructiva; només n’ataca la part de la doctrina que afecta la seva vida. El seu pragmatisme li demostra que qualsevol sublevació contra el Partit és una utopia. De la mateixa manera, no creu en l’existència de la Germanor, una suposada organització clandestina promoguda per Emmanuel Goldstein (el principal pseudo-enemic d’Oceania, protagonista de l’espectacle que representa els Dos Minuts d’Odi televisats diàriament).

En aquest ambient, en Winston i la Júlia viuen, tot i les dificultats, una prohibida història d’amor justament en una època en què una abraçada representa un combat, i el clímax, una victòria. Estimar-se en uns moments en què les emocions no existeixen simbolitza un acte polític.

En Winston, d’altra banda, intenta explicar les seves inquietuds en un diari que ha aconseguit furtivament en una botiga d’antiguitats del barri proletari, l’amo de la qual (el senyor Carrington) li lloga una habitació: l’únic indret en què ell creu que és possible escapar a la vigilància del Gran Germà. Però, per què arriscar-se a escriure unes paraules que desapareixeran amb la seva pròpia existència si el sol fet de fer-ho ja significa la mort? És més, per a qui? Per a l’O’Brien, un membre del Partit Interior la mirada del qual es creua amb la seva durant els Dos Minuts d’Odi, en una ocasió. En Winston arriba a creure que l’O’Brien és un dels seus. I així sembla confirmar-se quan aquest se li acosta un dia a la feina: amb l’excusa de deixar-li la nova edició del diccionari de neolengua, l’invita a anar a casa seva.

En Winston no falta a la cita i hi va acompanyat de la Júlia: sembla ser que l’O’Brien forma part de la Germanor, el líder de la qual és, efectivament, en Goldstein. Tal com diuen els rumors, entre els

seus adeptes circula un llibre amb llurs principis bàsics; un llibre que li fan arribar a en Winston d’estranquis i del qual llegeix una part: entenent com funciona el sistema dictatorial del Gran Germà, però no el perquè.

"Ens veurem al lloc on no hi ha foscor", diu en Winston a l’O’Brien l’última vegada que es veuen (tal com havia somniat premonitòriament). I, en efecte, ambdós es troben al Ministeri de l’Amor, l’edifici sense finestres on la llum resta sempre encesa. L’O’Brien, com el senyor Carrington, resulta ésser, en realitat, el seu delator.

En Winston i la Júlia, doncs, són detinguts per la Policia del Pensament. Al Ministeri de l’Amor, ell és torturat i interrogat sense respir. En una conversa que havia mantingut amb la Júlia poc temps abans, en Winston encara havia arribat a pensar que, si bé els podien fer confessar (allò era inevitable), hi havia una cosa a la qual no podien obligar-los: deixar d’estimar-se. Però, altre cop, la intuïció li havia fallat.

Al cap d’uns mesos de reclusió, en Winston surt al carrer amb una rentada de cervell implacable: ha tornat a aprendre els principis de l’Ingsoc; a comprendre’ls, per mitjà de l’exercici del doblepensar; no obstant, encara no els ha acceptat: en Winston continua odiant al Gran Germà. I just abans de morir (perquè cap detingut s’escapa d’aquest final) pretén sentir-se orgullós de seguir odiant aquella figura omnipotent i omnipresent.

Un cop a fora, la vida resulta més fàcil que no pas abans de la detenció: ara ja no s’interessen per ell; les telepantalles l’ignoren. Fins i tot veu a la Júlia, casualment, una última vegada: pràcticament ni es reconeixen i tot sentiment passat ha desaparegut entre ells. No obstant, en Winston encara té una esperança: que l’exèrcit d’Oceania sigui destruït per l’enemic. Una esperança, que es trenca amb les notícies de la victòria de l’exèrcit "nacional": aleshores, mira el rostre del Gran Germà i, vençut (de cos i ànima), amb unes llàgrimes lliscant-li per les galtes, finalment l’accepta i l’estima. La seva ha estat, doncs, una conversió perfecta.

 

 

 

TEMÀTICA.

"Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i cal que es comportin amb esperit de fraternitat." (Article 1, Declaració Universal dels Drets Humans).

La Declaració Universal dels Drets Humans fou escrita per l’assamblea de l’ONU, a París, l’any 1948. Aquí s’hi reconeixia el dret a la vida, a la llibertat, a la seguretat, a la lliure associació i a la resistència contra l’opressió, entre d’altres, com a drets fonamentals i irrenunciables de tota persona. No sabem si George Orwell va partir d’aquesta declaració o de la pròpia experiència per a escriure 1984: una descripció distòpica del món en què són trepitjats un per un tots els drets de l’home i de la dona.

1r.-"Cap persona no està sotmesa a esclavitud o servatge; l’esclavitud i el tràfic d’esclaus són prohibits en totes llurs formes." (Article 4).

Recordem, en primer lloc, que Oceania està en estat de guerra constant contra un dels altres dos súper-Estats (sense que cap d’ells perdi, en cap moment, la seva independència). De fet, un dels principis de l’Ingsoc és "La guerra és la pau". Però, per què? Les tres potències lluiten eternament per la possessió d’unes regions densament poblades (Àfrica Equatorial, països de l’Orient Mitjà, la India meridional o l’Arxipèlag Indonesi), que proporcionen una inesgotable reserva de mà d’obra barata. Els habitants d’aquests territoris, reduïts a la condició d’esclaus, passen contínuament d’un conqueridor a un altre i són utilitzats en la carrera d’armament. Exactament de la mateixa manera que el nazisme utlilitzava als jueus i als "rojos"; i l’imperialisme, als pobles colonitzats.

2n.- "Tota persona té dret a l’educació. L’educació serà gratuïta, si més no, en el grau elemental i fonamental. L’ensenyament elemental és obligatori. Cal que l’ensenyament tècnic i professional sigui generalitzat, i s’obri a tothom l’accés als estudis superiors amb plena igualtat per a tots i amb atenció al mèrit de cadascú." (Article 26.1).

La ciència i la tecnologia, que des del segle XIX semblava que es desenvolupés a una velocitat prodigiosa, s’interromp a partir de la suposada Revolució socialista dels anys 50. Perquè un augment de benestar tan extraordinari amenaçava amb la destrucció d’una societat jeràrquica: era possible imaginar una societat en la qual la riquesa fos equitativament distribuida sempre i quan el poder seguís en mans d’una petita casta privilegiada. Però, en la pràctica, aquesta societat no és factible: si tothom exerceix el seu dret a l’educació, "la gran massa d’éssers humans, als quals la pobresa acostuma a imbecilitzar", començaria a reflexionar, adonant-se que la minoria privilegiada no té cap dret a imposar-se als altres, de manera que acabria escombrant-la. Per tant, una societat jeràrquica només és possible basant-se en la pobresa i en la ignorància.

El problema és mantenir en marxa les rodes de la indústria sense augmentar la riquesa real del món. Els béns han de ser produïts, però no distribuïts. I, en la pràctica, l’única manera d’aconseguir-ho és a través de la guerra contínua: l’acte essencial de la guerra és la destrucció, no forçosament de vides humanes, sinó dels productes de treball. D’altra banda, la idea que s’està en guerra i, per tant, en perill, fa que la entrega de tot el poder a una reduïda casta sembli la condició natural i inevitable per a sobreviure.

En aquesta societat, el que interessa no és la moral de les masses, sinó la del Partit mateix. S’espera que els membres del Partit siguin competents, treballadors i fins i tot intel·ligents, però, a la vegada, uns fanàtics ignorants i crèduls en els quals hi prevaleixin la por, l’odi, l’adoració "i una contínua sensació orgàstica de triomf" (ja que tots els membres del Partit Interior creuen en una futura victòria com un article de fe). O sigui, que posseeixin la mentalitat típica de la guerra. Paradoxalment, el membre del Partit sovint sap que les notícies de la guerra són falses, però aquest coneixement queda neutralitzat fàcilment mitjançant la tècnica del doblepensar.

3r.- "Ningú no serà objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada ni en la de la seva família en el seu domicili ni en la seva correspondència, ni d’atemptats contra la seva fama i la reputació. Tota persona té dret a la protecció de la llei contra aquestes intromissions o aquests atemptats." (Article 12).

En l’Oceania que ens descriu Orwell, la ciència ha deixat d’existir: fins i tot com a paraula, que no té cabuda al diccionari de neollengua. El progrés tècnic només existeix quan llurs productes són utilitzats per a disminuir la llibertat humana: com per exemple les telepantalles o els micròfons. La societat ha de viure ("i en això, l’hàbit es converteix en instint") amb la seguretat que qualsevol so es enregistrat i sentit per algú i que, excepte en la foscor, tots els moviments són observats: perquè "EL GRAN GERMÀ ET VIGILA".

4t.- "Tota persona té dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi." (Article 13.2).

Les condicions de vida dels tres súper-Estats són gairebé les mateixes; amb prou feines poden distingir-se les tres ideologies (Ingsoc a Oceania, neoboltxevisme a Euràsia i adoració a la mort a Àsia Oriental), i els sistemes socials que soporten són iguals: la mateixa estructura piramidal, idèntica adoració a un cap semidiví i la mateixa economia orientada a una guerra sense fi. Perquè l’estructura de les tres grans potències funcioni sense problemes es imprescindible que no es produeixi cap mena de contacte entre estrangers, excepte en reduïdes ocasions: amb presoners de guerra i esclaus de color. Per aquest motiu, el ciutadans d’Oceania, Euràsia i d’Àsia Oriental no es coneixen entre ells; de la mateixa manera, se’ls prohibeix que aprenguin segones llengües. Perquè la relació amb l’ "altre" significaria descubrir les semblances que els uneixen i les mentires que els han separat. Es trencaria, així, el món tancat en què viuen i, com a conseqüència, desapareixeria la por, l’odi i la rigidesa fanàtica en què es basa la moral de llurs sitemes. Per tant, com a norma general, les fronteres principals mai poden ésser creuades més que per les bombes.

En temps passats, una guerra tenia un final: una clara victòria o una derrota indiscutible. Per a ésser eficaços calia aprendre del passat, la qual cosa suposava conèixer-lo. Segons la descripció que ens fa l’autor, els llibres de història eren parcials, i qualsevol falsificació no era possible: com a mínim no tant escandalosament com passa a l’Oceania que ens es descrita (més endavant ho posarem en dubte).

Però una guerra d’aquestes característiques, la finalitat de la qual es purament econòmica, es a dir, consumir l’excedent de béns produïts, deixa de ser un assumpte de política externa, per convertir-se únicament en una qüestió de política interna. El combat que manté Oceania en realitat es produeix contra els seus propis ciutadans: d’aquí l’existència de la Policia del Pensament, la funció de la qual es eliminar qualsevol enemic intern. I com els tres súper-Estats són inconqueribles i cadascun d’ells forma un món separat, hi pot ésser practicada amb tota tranquilitat qualsevol perversió: fins i tot la de deformar la realitat.

Però, com es possible mantenir eternament el mateix sistema autoritari i la mateixa estructura jeràrquica? Com s’aconsegueix evitar que la naturalesa d’aquesta societat sigui percebuda per la massa? Per la via del control i de la manipulació, tal com exposaré a continuació.

LA MANIPULACIÓ I EL CONTROL DE LA SOCIETAT:MITJANS.

1.-La manipulació de la història i de la veritat:

El protagonista de 1984, en Winston Smith, constantment es pregunta com era la vida abans de la Revolució. Al Partit no hi ha massa persones les idees de les quals s’hagin format abans d’aquest període. La generació més vella havia estat eliminada durant les grans purgues dels anys 50 i 60; i els pocs supervivents que queden viuen aterroritzats. Si encara existeix algú que pugui explicar amb veracitat les condicions de vida de la primera meitat del segle, només poden ésser els proletaris: en el seu conjunt, incapaços de recordar qualsevol fet trascendental del passat (no oblidem que aquesta es la mentalitat de la societat fictícia d’Smith).

Les úniques dades de què disposa en Winston són les provinents dels llibres de història escolars. Però, com saber què és veritat i què no?

L’ únic que ell pot assegurar es que la vida no s’assembla pas a les mentires llançades per les telepantalles: on, segons les estadístiques, tothom té més aliments, més roba, millors cases, entreteniments més divertits, viu més temps, treballa menys hores, es més sa, fort, feliç, intel·ligent i educat que fa 50 anys. Quan en realitat, l’experiència demostra unes condicions de vida precàries. Però, quan la memòria falla i els testimonis són falsificats, les pretensions del Partit d’haver millorat les condicions de vida humana han d’ésser acceptades necessàriament perquè no existeix un nivell de vida amb el qual puguin ésser comparades. El passat s’ha esborrat: s’ha oblidat l’acte mateix de borrar, i la mentira es converteix en veritat.

No obstant, a en Winston, que treballa al Departament de Registre, escribint i re-escribint la història (passada i present), li costa acceptar-ho. El rostre del Gran Germà l’aterroritza: si vol, pot arribar a persuadir-lo que es de nit quan efectivament es de dia, o que dos i dos són cinc. De fet, sembla inevitable l’arribada del dia en què dos i dos fassin cinc: la lògica de la posició del Partit ja ho exigeix; la seva filosofia no només nega el valor de l’experiència, sinó que existeixi la realitat externa. La més gran de les heretgies es el sentit comú. I el que més preocupa al protagonista es que el Partit pugui tenir raó. Perquè, de fet, ¿com sabem que dos i dos són efectivament quatre? O que la força de la gravetat existeix? O que el passat no pot ésser alterat? Perquè, si el passat i el món exterior només existeixen en la nostra ment i, essent la ment controlable, aleshores també pot controlar-se el passat i allò que anomenem realitat.

Però, quines són les raons d’aquesta alteració tant de la història presenta com la passada? Principalment les següents:

a.- Si el membre del Partit, igual que el proletariat, tolera les condicions de vida actuals, en gran part es perquè no té amb què comparar-les. Per aconseguir-ho, ha fet falta tallar-li radicalment tota relació amb el passat, de la mateixa manera que ha estat necessari aïllar-lo dels països estrangers; i ha calgut que es cregui en millors condicions que els seus avantpassats i contemporanis. Així, es fa il·lusions que el nivell de comoditats materials creix sense parar.

b.- Però el motiu més important per a "reformar" el passat es la necessitat de salvaguardar la infalibilitat del Partit: demostrar que les prediccions del Partit mai fallen. Així, la Història ha de ser escrita contínuament. Aquesta falsificació diària del passat, realitzada pel Ministeri de la Veritat, es tan imprescindible per a l’estabilitat del règim com la repressió i l’espionatge efectuats pel Ministeri de l’Amor.

La mutabilitat del passat és, doncs, l’eix de l’Ingsoc. El Partit prova, així, que es troba sempre en possessió de la veritat absoluta. No obstant, el control del passat depèn completament de l’entrenament de la memòria: és necessari recordar que els esdeveniments passen tal com se’ns diu i adaptar de nou els nostres records; com també, ho és oblidar que s’ha realitzat aquesta operació: és a dir, la tècnica del doblepensar.

El doblepensar és definit com la facultat de sostenir dues opinions contradictòries simultàniament. Aquest procés ha de ser conscient, perquè sinó no es verificaria amb suficient precisió, però també ha de ser inconscient perquè no deixi un sentiment de falsedat o de culpabilitat. El doblepensar està arrelat en el cor mateix de l’Ingsoc: utilitzar la lògica contra la lògica, repudiar la moralitat mentre es recorre a ella, creure que la democràcia es impossibe i que el Partit es el guardià de la democràcia; oblidar tot el que sigui necessari oblidar i, no obstant, recorre-hi. Aquesta es la subtilesa més refinada del sistema: "induir conscientment a la inconsciència, i després fer-se inconscient per a no reconèixer que s’ha realitzat un acte d’autogestió". Fins i tot comprendre la paraula doblepensar implica l’ús del doblepensar.

Gràcies a aquesta operació, el Partit rebutja i vilifica tots els principis que va defensar en un principi el moviment socialista, i pronuncia aquesta condemna precisament en nom del socialisme:

a.-predica el rebuig de les classes treballadores; i a la vegada vesteix als seus membres amb un uniforme que va ser el distintiu dels obrers manuals (i que va es adoptat per aquesta mateixa raó).

b.-d’una banda esborra la solidaritat de la família i, de l’altra, anomena al seu cap suprem amb un nom que es una evocació de la lleialtat familiar: el Gran Germà (irònicament, el govern espanyol denomina P.A.D.R.E. al programa d’Hisenda).

c.-Fins i tot els noms del quatre ministeris revelen un gran cinisme: el Ministeri de la Pau s’ocupa de la guerra; el Ministeri de la Veritat, de les mentires; el Ministeri de l’Amor, de la tortura; i el Ministeri de l’Abundància, de la fam.

Però aquest sistema de mentires, ¿només es possible en un règim autoritari i totalitari com el que descriu Orwell (agafant com a models els feixisme i el comunisme)? O també pot formar part dels sistemes democràtics? Orwell creu en els conceptes de "veritat" i de "història" com a equiparables, i possibles en un context democràtic (el seu referent es la primera meitat del segle XX); quan en realitat, la veritat es relativa i la història parcial. T’ho miris per on t’ho miris, la "veritat" es un concepte abstracte (com el de l’amor, la llibertat, la igualtat o la justícia), la definició del qual es subjectiva; com subjectiva es la "història": perquè la interpretació dels passat es una creació humana que, com a tal, no pot evitar els prejudicis. Sinó, per què la història es objecte de revisió constant?

Em sembla interessant recòrrer, aquí, a les paraules d’una cançó de Manu Chao ("Mentira") el missatge de la qual (tret fora de context) juraria que és una veritat com un temple, si no fos en sí una contradicció, tal com veurem a continuació:

"Mentira lo que dice, Mentira lo que da,

Mentira lo que hace, Mentira lo que va.

Mentira la Mentira, Mentira la verdad.

Mentira lo que cuece bajo la oscuridad.

(...)

Todo es mentira en este mundo.

Todo es mentira la verdad.

Todo es mentira yo me digo.

Todo es mentira ¿por qué serà?"

2.-La manipulació mental:

Hi ha a diverses vies per aconseguir manipular la societat psicològicament i les principals (que ens descriu Orwell a 1984) són les que vénen a continuació:

A)El control mediàtic:

D. Lowenthal, a "El pasado és un país extraño" manifesta que "en els vells temps, la gent creia el que llegia", i "aquesta dolça fe en la invariable veracitat dels llibres i els diaris" ha donat pas a la creença "que la càmara de televisió mai menteix". I en certa manera això és veritat. Però és necessari recordar que la manipulació que exerceixen els mitjans de comunicació està a l’ordre del dia; i no només en els règims dictatorials, sinó també en els que irònicament s’autodenominen democràtics. D’aquí cançons com la del grup mexicà Molotov (no pas sant de la meva devoció): "Que no se haga bobo Jacobo".

"Transmites en vivo, nos dices pamplinas

que nadie se entere que todo es mentira (...).

Olbidas noticias sobre la guerrilla

Y a todos los fraudes les cambias las cifras.

Por todo el planeta tienes a tu gente

porque es tu trabajo que nadie se entere (...).

Eres un alcahuete, porque te conviene

tener ignorante a la gente que viene (...).

Hay un periodista que altera noticias

en el noticiero que está en Televista (...).

Sabemos muy bien que eres un impostor (...).

Tienes a tu gente diciendo patrañas

Maldito Jacobo, chismoso, traidor,

le guardas secretos a nuestra nación (...).

Te llegan ‘reporters’, después los alteras;

A todos nos mientes, nos miente Jacobo.

Que no se haga bobo Jacobo."

La manipulació dels ‘mass media’ portada a l’extrem és la que se’ns defineix a 1984: les telepantalles no només tenen com a objectiu el de mantenir la població constantment vigilada ("EL GRAN GERMÀ ET VIGILA") sinó que, a més a més, són un instrument manipulat i manipulatitzador de l’Ingsoc.

Un dels programes diaris que emeten les telepantalles durant les hores lliures –perquè el personal no tingui temps de pensar- és el dels Dos Minuts d’Odi: en ell s’hi retransmeten imatges de Goldstein: el traidor per excelència. Hom pot veure com insulta al Gran Germà públicament, com acusa el Partit d’exercir una dictadura i com demana la pau amb l’enemic; defensa la llibertat de paraula, de premsa, de reunió i de pensament. Però la seva figura sempre va acompanyada de imatges de l’exèrcit ‘rival’, amb la qual cosa s’aconsegueix fer creure que està en el bàndol contrari. Al final, apareix el rostre del Gran Germà i els tres eslògans del Partit: "La guerra és la pau", "La llibertat és l’esclavitut" i "La ignorància és la força". Com a apoteosi final, els telespectadors criden "Ge-Hac, Ge-Hac!", mentre donen cops de peu: ben bé igual que si es tractés d’hipnosi col·lectiva (a l’estil dels seguidors d’un equip de futbol quan aquest guanya un torneig important –"Déeepor-Déeepor").

Contínuament parla una veu a través de les telepantalles: ja sigui per donar les notícies, per despertar als funcionaris, etc. De la mateixa manera transmeten música militar o la que inventen els versificadors del Departament de Música: algunes cançons del qual semblen veritables indirectes o missatges subliminals, com la següent:

Sota el Noguer de les branques exteses

Jo et vaig vendre i tu em vas vendre.

Allí jeuen ells i aquí jaiem nosaltres.

Sota el Noguer de les branques exteses.

El Noguer és un bar al qual hi van els crimentals (criminals mentals) posats en llibertat: tots ells torturats al Ministeri de l’Amor (com Winston Smith) on confessen i traïcionen (venen) als seus companys, inevitablement. Aquesta és una cançó que senten tres famosos cimentals, poc abans de desaparèixer (d’ésser purgats o vaporitzats); i al final del llibre, davant la presència d’en Winston Smith.

B)Control educatiu:

L’educació ha de tendir al ple desenvolupament de la personalitat humana i al reforçament del respecte dels drets de l’home i de les llibertats fonamentals. Ha d’afavorir la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i tots els grups socials i religiosos, i la difusió de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau (Article 26.2 de la Declaració Universal dels Drets Humans).

Un dels eslògans del Partit, com hem vist anteriorment, és "La ignorància és la força". Dèiem, també, que el més important d’aquest sistema és evitar que sigui percebut per la massa. Però la rebelió o qualsevol moviment preliminar cap a la rebelió no és possible a Oceania. Si bé en Winston creu que l’esperança es troba en els proles, res no s’ha de témer d’ells: només podrien convertir-se en perillosos si el progrés de la tècnica industrial fes necessari educar-los millor; però el nivell de l’educació popular declina contínuament: fins al punt que les opinions que tingui o no tingui la massa es consideren amb absoluta indiferència. Als proletaris se’ls pot concedir la llibertat intel·lectual perquè no tenen intel·lecte. En canvi, a un membre del Partit no se li pot tolerar ni la més petita desviació ideològica. Les especulacions que podrien portar-lo a una actitud escèptica són esclafades mitjançant la disciplina interna adquirida des de la infància:

-La primera etapa es caracteritza per l’anomenat paracrim: és a dir, la facultat de tallar en sec, de manera gairebé instintiva, tot pensament perillós (és a dir, en contra del Partit o dels principis de l’Ingsoc) que pretengui sortir a la superfície. El paracrim equival a l’estupidesa protectora.

Però no n’hi ha prou amb això. L’ortodoxia exigeix un control sobre els nostres processos mentals, un autodomini complet. La societat es recolza sobre la creença que el Gran Germà és omnipotent i el Partit és infalible. Quan en realitat, no és així. Per tant, cal una flexibilitat per a enfrentar-se als fets. D’aquí, una segona etapa.

-La del negreblanc. Mot que aplicat a un contrari significa la costum d’assegurar descaradament que allò negre és blanc en contradicció amb la realitat dels fets. I aplicat a un membre del Partit significa la bona i lleial voluntat d’afirmar que allò negre és blanc quan la disciplina del Partit així ho exigeix.

-I la tercera etapa és la del doblepensar.

B.1.-L’educació infantil:

"Gairebé tots els nens" són "horribles". Les organitzacions com la dels espies, els converteixen sistemàticament en petits salvatges ingovernables, i, no obstant, aquest salvatgisme no els impulsa a rebelar-se contra la disciplina del Partit". Al contrari, l’adoren, com tot el que hi estigui relacionat: les cançons, les desfilades, les pancartes, les execucions col·lectives, la instrucció militar infantil amb fusells de joguina, els slogans cridats arreu, l’adoració del Gran Germà,.... I si a tot això hi afegim el fet que porten uniforme (pantalons curts blaus, camises grises i mocador vermell al coll) ens resulta inevitable projectar-nos la imatge de les juventuts hitlerianes (model dels joves escoltes de les societats contemporànies, per molt que alguns ho neguin).

Hi ha pares que fins i tot temen als seus propis fills: perquè és molt comú que aquests els denuncïin a la Policia del Pensament.

B.2.-La relació entre l’educació femenina i l’educació sexual:

Ja a l’edat de 16 anys, es donen conferències sobre temes sexuals a les noies. I un cop formen part del Moviment Juvenil, els transmeten el puritisme sexual que caracteritza als membres del Partit.

Segons la Júlia, la repressió condueix a la histèria; una histèria necessària per a transformar-la en febre guerrera i en adoració al líder. Fer l’amor implica un desgast d’energia i un estat de felicitat que l’Ingsoc no pot permètre. Totes les marxes militars col·lectives cridant i movent banderes no són res més que "sexe agriat". D’altra manera no hi hauria motius per excitar-se amb el Gran Germà, el Pla Trienal o els Dos Minuts d’Odi.

Per tant, la prostitució (exercida per dones de classe baixa) està prohibida. La finalitat del Partit és evitar el plaer de l’acte sexual; l’enemic no és tant l’amor com l’erotisme, tant dins com fora del matrimoni. Però el veritable crim és la promisqüitat entre membres del Partit.

"A partir de l’edat núbil, l’home i la dona, sense cap restriccció per raó de raça, nacionalitat o religió, tenen dret a casar-se i a fundar una família. Ambdós tenen drets iguals al matrimoni, durant el matrimoni i en el moment de la seva dissolució." (Article 16.1 de la Declaració Universal dels Drets Humans).

"El matrimoni només pot realitzar-se amb el consentiment lliure i ple dels futurs esposos." (Article 16.2 de la Declaració Universal dels Drets Humans).

Tots els casaments entre membres del Partit han d’ésser aprovats per un Comitè; i sempre es nega el permís a la parella que sembla estar físicament enamorada. L’únic contacte que s’admet en el matrimoni és el que impliqui engendrar fills en benefici del Partit. La relació sexual, doncs, es considera un petit tràmit que hom ha de "suportar".

Fins i tot hi ha organitzacions, com la Lliga Anti-Sex, que defensen la solteria absoluta per ambdós sexes: aleshores els nens haurien d’ésser engendrats per inseminació artificial (semart) i educats en institucions públiques. Aquesta exageració no es defensa seriosament, però està en sintonia amb la ideologia del Partit: que intenta matar l’instint sexual o, si més no, deformar-lo i tacar-lo.

El Partit, d’altra banda, no permet el divorci, però fomenta les separacions quan no hi ha fills. Com en el cas d’en Winston i la Katherine.

Totes "les dones del Partit són iguals" ("de difícil abast"): la castedat està tan arrelada en elles com la lleialtat al Partit. Perquè l’educació que reben durant la infància els arranca tot sentiment natural. Així, doncs, un assumpte amorós de veritat representa una fantasia irrealitzable. D’aquí que pel protagonista de la novel·la, l’acte sexual sense cap finalitat reproductiva signifiqui una rebel·lió: perquè el desig mateix és un crimental. En Winston no guarda, en aquest sentit, un bon record del seu matrimoni: quan feia l’amor amb la seva dona, ella "es quedava allí estirada amb els ulls tancats, sense resistir-se ni cooperar, però com a sotmesa". El fet que el narrador (possiblement parlant en nom del mateix autor) jutji negativament aquesta actitud sexual (de sumissió i passivitat per part del sexe femení) diu molt a favor seu, si tenim en compte que aquest llibre va ser escrit a finals de la dècada dels 40.

El que em resulta realment desagradable és la descripció de l’obstinació d’en Winston per a sotmetre a la Júlia: "la fuetajaria amb una porra de goma fins al punt de matar-la. La lligaria nua i l’atravasseria amb fletxes com a sant Sebastià. La violaria i en el moment del clímax li tallaria la gola." Perquè sembla que doni a entendre que les violacions són fruït de la repressió, quan en realitat ho són del "desig" de dominació.

"La família és l’element natural i fonamental de la societat, i té dret a la protecció de la societat i de l’estat" (Article 16.3 de la Declaració Universal dels Drets Humans).

L’Ingsoc, d’altra banda, encara que no pot abolir la institució familiar, fa que els fills s’enfrontin sistemàticament amb els seus pares; de la mateixa manera que se’ls ensenya a espiar-los i a denunciar les seves desviacions. La família s’ha convertit en una ampliació de la Policia del Pensament. Hom es troba envoltat nit i dia per deletors que el coneixen íntimament.

-Control lingüístic: els principis de neollengua:

L’objectiu de la neollengua és facilitar un mitjà d’expressió a la cosmovisió i hàbits mentals propis de l’Ingsoc, mitjançant la desaparició de "la vella llengua" (una llengua considerada herètica). Perquè la finalitat última no és augmentar, sinó disminuir l’àrea de pensament, a través de la reducció del nombre de paraules (en tant que el pensament depèn d’elles).

El vocabulari de la neollengua es divideix en tres classes:

-Vocabulari A: totes les ambigüitats i diferents variacions de significat són "purgades", amb la intenció d’expressar pensaments simples.

-Vocabulari B: paraules construïdes deliberadament amb propòsits polítics (com la de doblepensar).

Els termes "honor, justícia, moralitat, internacionalisme, democràcia, ciència i religió" simplement han deixat d’existir. Totes les paraules agrupades sota els conceptes de llibertat i igualtat es contenen en una de sola, crimpensar; i les reunides sota els conceptes d’objectivitat i racionalisme estan compreses en la de vellpensar.

El membre del Partit sap el que constitueix la correcta norma de conducta, i d’una manera increíblement vaga i general el que pot apartar-lo d’ella. La seva vida sexual, per exemple, està regulada per dos mots: sexecrim (immoralitat sexual: entenent com a tal, la fornicació, l’adulteri, l’homosexualitat o el coit practicat per plaer) i bonsexe (castedat: coit normal entre marit i muller amb l’únic propòsit d’engendrar fills i sense plaer físic per part de la dona). ¿És aquesta una crítica al puritisme propi de les societats democràtiques de l’època de George Orwell? Probablement: de manera que no hi ha una única lectura de 1984 tal com se’ns ha intentat fer creure: la del rebuig al feixisme i al comunisme.

Aquest tipus de llenguatge, d’altra banda, es caracteritza per les formes eufemístiques (com gaudicamp que significa camp de treballs forçats) i antitètiques (com Minipax o Ministeri de la Pau, institució que s’ocupa dels assumtes bèl·lics).

En neollengua, l’obssessió de l’eufonia pesa més que qualsevol altre consideració, excepte l’exactitut del significat: la textura de les paraules, amb el seu so dur i una espècie de lletjor salvatge, entra en consonància amb l’esperit de l’Ingsoc.

-Vocabulari C: termes científics i tècnics; quan paradoxalment, la paraula "ciència" s’ha extingit.

Així, doncs, amb la neollengua es redueix al màxim la possibilitat de comètre crims perquè la majoria no tenen nom i, en conseqüència, són inimaginables.

En definitiva, quan desapareixi la vellallengua s’haurà trencat l’últim vincle amb el passat: i es calcula que el 2050 és la data fixada per a l’adopció definitiva de la neollengua.

D.-Control policial:

Ningú pot ésser arrestat, detingut ni exiliat arbitràriament (Article 9 de la Declaració Universal dels Drets Humans).

Tota persona té dret, en règim d’igualtat, que la seva causa sigui portada equitativament i imparcialment en un tribunal independent i imparcial, el qual decidirà tant sobre els seus drets i les seves obligacions com sobre el fonament de tota acusació adreçada contra ella en matèria penal (Article 10).

Hom presumeix innocent tota persona acusada d’un acte delictiu fins que la seva culpabilitat hagi estat establerta legalment en el curs d’un procés públic, en el qual totes les garanties necessàries per a la defensa hagin estat assegurades (Article 11 de la Declaració Universal dels Drets Humans).

La majoria de crims pels quals hom pot ésser detingut no estan explícitament prohibits a Oceania, perquè de fet no hi ha una regulació concreta; amb la qual cosa, la majoria de detencions són improcedents: per aquest motiu, es realitzen de nit i no s’acostumen a registrar oficialment. Tampoc es processa als delinqüents: excepte quan se’ls executa públicament (a l’estil dels espectacles circencs de l’època romana). Normalment, les persones acusades de crimental desapareixen, fins al punt que aquells que moren són anomenats no-persona (perquè no existeixen, perquè no han existit): és a dir, els purgats o vaporitzats (com els milers de casos de desapareguts dels sitemes dictatorials).

Cap persona serà sotmes a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants (Article 5 de la Declaració Universal dels Drets Humans).

La Policia del Pensament (autèntic exèrcit a l’estil de les SS nazis) s’encarreguen de detenir als criminals: els presos comuns (lladres, prostitutes, etc) acostumen a anar als camps de treballs forçats, mentre que als crimentals se’ls porta al Ministeri de l’Amor: on són torturats (i aniquilats, tard o dora) encara que es confessin culpables dels crims que se’ls imputa (ja sigui veritat o mentira).

Però, per què aquest ús indiscriminat de la violència? Perquè la finalitat de la Policia del Pensament és la reintegració social en comptes del càstig (talment com els sitemes penitenciaris de les societats democràtiques: quina ironia...) que s’aconsegueix mitjançant la superació de tres etapes: la primera i la segona és d’aprentatge i comprensió dels principis de l’Ingsoc; i la tercera, d’acceptació i estimació al Gran Germà.

La Policia del Pensament no vol destruir als seus enemics, sinó transformar-los per mitjà de la tortura; com tampoc es contenta amb l’obediència o la sumissió més abjecte: perquè ni en el moment de morir es permet la més petita desviació; d’aquí la necessitat de "rentar-los el cervell".

Només a través de la conversió total de la societat aconsegueix el Partit perpetuar-se en el poder. Però, insisteixo, per què? Tan li fa el benestar de la societat: anhela el poder per amor al mateix poder. el poder és, per tant, el mitjà i la finalitat: no s’estableix una dictadura per a salvaguardar una revolució; es fa la revolució per a establir una dictadura. De la mateixa manera, l’objectiu de la tortura és també la mateixa tortura.

El veritable poder és el que s’exerceix damunt les persones i no pas les coses. I l’única forma d’afirmar el poder d’un home sobre un altre és a través del patiment i de la destrucció del seu esperit per després tornar-lo a construir donant-li la forma que hom vol.

Ja ho diuen els Molotov a la cançó "Gimme tha power" (treta fora de context, és clar, però fa el mateix efecte): "si le das más poder al poder/más duro te van a venir a coger" o, més endavant, "Dame, dame, dame, dame todo el power/para que te demos en la madre/Gimme, gimme, gimme, gimme todo el poder/so I can come around to joder".

 

LA RESPOSTA AL TOTALITARISME.

"Si hi ha alguna esperança, està en els proles": només en aquestes masses abandonades, que constitueixen el 85% de la població d’Oceania, pot trobar-se el poder suficient per a destruir el Partit. Però, fins "que no tinguin consciència de la seva pròpia força, no es rebel·laran; i aquest és el problema."

El Partit els ha fet creure que els ha deslliurat de l’esclavitut: perquè abans de la Revolució, havien estat explotats i oprimits pels capitalistes. No obstant, simultàniament, s’ensenya que els proles són inferiors per naturalesa i, per tant, que se’ls ha de mantenir "lligats", com animals, mitjançant l’aplicació d’unes quantes regles.

Encara que l’índex de criminalitat és molt alt, la policia els ignora perquè els actes bandàlics es produeixen majoritàriament dins el seu àmbit. Per aquesta raó, ni tan sols se’ls vigila amb les telepantalles. Ademés, se’ls permet mantenir les seves pròpies costums. I no se’ls intenta adoctrinar amb la ideologia del Partit: perquè no és convenient que els proles tinguin sentiments polítics intensos; tot el que se’ls demana és un patriotisme primitiu. De la mateixa manera, tampoc se’ls imposa el puritanisme sexual: no es castiga la promisqüitat i es permet el divorci. Perquè segons el Partit, "els proles i els animals són lliures".

Encara que el Partit ha persuadit la societat que els simples impulsos no serveixen per a res, els proles continuen guiant-se pels seus propis instints: igual que temps enrere, quan el que importava eren les relacions humanes (un gest completament inútil, una abraçada, una llàgrima, una paraula carinyosa dirigida a un moribund, posseïen un valor en sí). Mantenen, doncs, les emocions primàries que en Winston, en canvi, ha d’aprendre novament fent un esforç conscient.

En definitiva, els proles només són lleials els uns amb els altres. I per aquest motiu són dignes d’admiració i no se’ls ha d’infravalorar. Perquè algún dia recobraran les forces i regeneran aquest món.

Com a mínim aquesta és l’esperança que té el protagonista de 1984 quan escriu un diari personal; un document on hi escriu el següent:

"Per al futur o per al passat, per a l’època en què es pugui pensar lliurement, en què els homes siguin diferents uns dels altres i no visquin solitaris...Per quan la veritat existeixi i el que s’hagi fet no pugui desfer-se.

Des d’aquesta època de uniformitat, d’aquest temps de soledat, l’Edat del Gran Germà, l’època del doblepensar....¡moltes felicitats!".

Unes paraules -com tota la situació política en general descrita en aquesta obra- que inevitablement no puc dissociar de les que es troben immerses al disc de Manu Chao "Clandestino" i amb les quals m’agradaria clausurar aquesta secció; unes paraules, d’altra banda, que van dirigides a totes aquelles persones que, com en Winston Smith, es neguen a acceptar els sistemes totalitaris (explícits o implícits):

"Nosotros nacimos de la noche, en ella vivimos y moriremos en ella. Però la luz serà mañana para los más, para todos aquellos que hoy guardan la noche, para quienes se niegue el día. Para todos la luz; para todos, todo. Para nosotros, la dignidad insurrecta; para nosotros, el futuro negado; para nosotros, nada, se forma libertad, justícia y ley.

Nuestra lucha es por el respeto a nuestro derecho a gobernar y gobernarnos; y el mal gobierno impone a los más la ley de los menos. Nuestra lucha es por la libertad para el pensamiento y el caminar; y el mal gobierno pone cárceles y tumbas. Nuestra lucha es por la justícia; y el mal gobierno se llena de criminales y asesinos.

Techo, tierra, trabajo, pan, salud, educación, independencia, democracia, libertad: éstas fueron nuestras demandas en la larga lucha de los quinientos años; éstas són hoy nuestras exigencias.

Hermanos y hermanas de otras razas y otras lenguas, aquel a cuya mano se acerque este manifiesto que lo haga pasar a todos los hombres de sus pueblos.

El General en jefe del ejército libertador del Sur, Emiliano Zapata, Manifiesto Zapatista."

Anterior Siguiente Indice