Web hosting Custom Email SiteBuilder

Sumari:

El jueu voluntari, per Diana Pinto

Al darrer supervivent, per Rabí Daniel Farhi

Història de les dones en el rabinat: un cas d’amnèsia col·lectiva, per R. Dr. Sybil Sheridan

Biografia de R. Regina Jones

Biografia de R. Dr. Leo Baeck

El concepte de "jueu voluntari" (un jueu que ho és per pròpia elecció i no forçat per les      circumstàncies exteriors), és particularment apte per a descriure la renovació de la vida jueva a l’Europa actual i el paper que la dona jueva està desenvolupant en aquest renaixement, donat que aquest terme cobreix tots els aspectes de "ser jueu", des dels més religiosos fins als més seculars. Tot i que ens podríem demanar si el primer jueu, Abraham, ho fou de manera "voluntària", és a dir, si fou ell qui elegí Déu o Déu qui el va escollir, resulta evident que nosaltres, els seus descendents que vivim en societats post-Xoà, democràtiques i tolerants, som, finalment, jueus voluntaris. Això, cada cop més, és degut no només a raons externes, sinó també a raons internes jueves.

El nou judaisme europeu

En termes sociològics, hem esdevingut "jueus voluntaris" a partir de 1989, degut a una combinació de raons culturals, històriques, geogràfiques i polítiques que podem remuntar a la caiguda del mur de Berlín. En termes històrics, els jueus voluntaris començaren a existir l’any 1989, quan tots els jueus captius del bloc soviètic reberen finalment autorització per a fer alià a Israel si ho desitjaven. Aquells que decidiren romandre als seus respectius països després de 1989 ho feren voluntàriament, i per tant esdevingueren "jueus voluntaris". Junt amb els seus cosins de l’Europa Occidental, ara constitueixen el nucli de la nova jueria europea. En termes geogràfics també són "jueus voluntaris" aquells jueus europeus que han decidit assentar-se als països responsables de l’expulsió de la jueria Sefardita (Portugal i l’estat espanyol) o al país responsable de la Xoà (Alemanya). Aquests jueus han decidit voluntàriament anar a l’estat espanyol des de Marroc o Argentina, o a Portugal des de Brasil i les antigues colònies portugueses. Els jueus de l’antiga Unió Soviètica que han anat a viure a Alemanya són tots jueus voluntaris, perquè s’hi han traslladat retenint i fins i tot reforçant la seva identitat jueva.

En termes polítics, el concepte de "jueus voluntaris" resulta de gran rellevància, perquè els jueus són voluntaris només quan la seva judeïtat deixa de venir definida pels respectius estats a què pertanyen. En democràcia, l’estat no determina qui és jueu, ni obliga els jueus a estar afiliats a les comunitats jueves. Unir-se a la comunitat esdevé una decisió privada i individual que no té cap conseqüència respecte al status del jueu en tant que ciutadà. Aquesta conquista de drets pan-europea també data de 1989, amb el final de la discriminació i de l’antisemitisme d’estat, encara que fos representat pel simple registre oficial de la identitat jueva als documents d’identificació. Els jueus voluntaris defineixen la seva identitat jueva dins la societat civil com un assumpte d’opció personal. A més, en termes culturals, la judeïtat no està definida. Hom pot escollir quin tipus de jueu vol ser sense pressió social externa que el faci adequar-se a cap model preestablert. Simultàniament, al si de la comunitat poden coexistir nombroses identitats jueves ben diferents. Tenim fins i tot l’esperança que, en un context de jueus voluntaris, desaparegui finalment un tipus històric de jueu: aquell que s’odia a si mateix, i arrossega la pròpia identitat com un pres la bola de metall. Les persones que es troben en aquest cas, ara poden optar per diluir-se en les nostres societats, de cada cop més anònimes. De manera similar, la definició clàssica de jueu que fa Sartre, com a algú que és considerat jueu pels altres, també hauria de desaparèixer. Ara vivim a països que ja no estan interessats en el "jueu" com a categoria estructural inserida dintre de la seva pròpia definició de poder estatal i organització social.

La qüestió de "qui és jueu".

Paradoxalment, és dintre del món jueu on el concepte de "jueu voluntari" resulta més problemàtic. Ja hem fet al·lusió a la qüestió dels orígens: si Abraham era un jueu voluntari quan va optar per seguir Déu o si fou Déu qui l’escollí a ell. Podríem argumentar que la relació era simbiòtica i que Abraham era "voluntari" perquè bé podria haver rebutjat l’ordre divina de sortir d’Ur de Caldea.

L’assumpte esdevé infinitament més complex quan deixem el reialme del pacte religiós per a entrar en el de la vida jueva comunitària i organitzada. Podem realment ser jueus voluntaris en el context de les actuals disputes respecte a la qüestió de "qui és jueu"? Si una persona vol viure com a jueva i s’hi sent, però no és acceptada en el si d’una comunitat monolítica perquè no és "halàkhicament" jueva, i a més la conversió és virtualment impossible, podem seguir parlant de judeïtat voluntària? Aquest és el cavall de batalla jueu per al proper segle, perquè defineix tots els desafiaments que els jueus hauran d’enfrontar en viure al mateix temps dintre de les seves respectives comunitats i en el si de la societat democràtica global. Per a enfrontar aquest desafiament, estan sorgint noves definicions internes d’identitat jueva voluntària.

1. El jueu que torna al Judaisme des de l’assimilació total i des de la manca de tota tradició, i que esdevé jueu voluntari mitjançant l’estudi i la vida comunitària. Aquesta visió és acceptable no només des de les files del Judaisme reformista, sinó fins i tot entre els ortodoxos i ultra-ortodoxos. És aplicable tant als jueus com als no jueus.

2. El jueu que creu que la Torà i el Talmud han de ser constantment reinterpretats per enfrontar-se als desafiaments actuals, i que no existeix una resposta fixa, rígida i "per sempre", sinó una complexa interacció entre la saviesa del passat, les necessitats del present i la visió individual. Tradicionalment atribuït al Judaisme reformista, aquest punt de vista està guanyant terreny en cercles ortodoxos, a mesura que la dona rellegeix la tradició des de la seva pròpia perspectiva feminista, a fi i efecte de trobar nous significats per al present.

3. El "mig-jueu", fill d’un pare jueu, que rebutja la idea de la conversió. És una persona que reclama voluntàriament la pròpia identitat jueva i rebutja la necessitat de ser "admès" per un poble al qual afirma que ja pertany. És una lluita contra una identitat internament negada, en el nom de l’individualisme democràtic i dels llaços de sang.

4. El jueu que creu que el judaisme és una afirmació activa d’una identitat i no el passiu escalfament d’un seient a la sinagoga per Roix ha-Xanà. És el jueu que agafa el Judaisme, sigui quina sigui la seva definició, seriosament i compromesa, i no només com a refugi passiu contra possibles perills exteriors.

D’acord als contextos esmentats, l’exemple definitiu de "jueu voluntari" vindria representat per la dona rabina que viu a l’antiga Unió Soviètica o s’ha establert a Alemanya, que ha escollit la pràctica conservadora o tal vegada el Judaisme ortodox amb un enfocament modern i feminista. Dones així pretenen transformar la inexpugnable fortalesa jueva més aviat que decantar-se per rutes alternatives d’identitat jueva (opció igualment vàlida). Ara bé, al cap i a la fi, tots els jueus actuals són voluntaris, perquè disposen de l’alternativa de l’assimilació total.

El món exterior.

Encara hi ha una tercera dimensió en el concepte del "jueu voluntari", la que relaciona els paràmetres interns i externs que envolten dos temes molt interconnectats: les relacions entre els jueus i els "altres", i entre els jeus i els valors estàndard universals predominants a les nostres societats occidentals.

1. El jueu voluntari i el "poble elegit". Responsabilitat ètica sense superioritat. Com reconciliar allò que és jueu i allò que és universal a l’era dels ideals pluralistes. La difícil conjugació de Judaisme i democràcia implica que el jueu voluntari també forma part de "l’altre poble" amb qui interactua en un contínuum pluralista que va des del jueu al ciutadà.

2. Jueus pluralistes: una sola identitat voluntària entre altres identitats possibles i compatibles. Estar obert al món mentre es guarda la Torà. Un contínuum de graus de pertinença sense haver de viure en una fortificació. Això és particularment cert respecte a les dones jueves, "l’altre poble" en el judaisme ortodox, ara inserit en societats cada cop més igualitàries.

3. Jueus i espai jueu: sense distinció de quina sigui la seva intensitat vivencial jueva, els jueus voluntaris interaccionen amb un món més ample, tot posant l’espai jueu (amb la seva identitat, memòria i creativitat cultural) en estret contacte amb la resta de la societat. El judaisme participa activament en la humanitat com a conjunt. L’opció i l’acció personal emanen d’una elecció jueva interna i de la voluntat d’ocupar una parcel·la jueva a l’espai públic.

Així, el jueu voluntari roman a la intersecció de la comunitat religiosa i la comunitat humana, com el profeta que avança cap a allò que encara li és desconegut.

(Extret del recull Bet Debora, Conferència de dones europees rabines, cantores, o amb educació rabínica). http://www.hagalil.com/bet-debora

per R. Daniel Farhi

Seràs aquell moribund estirat sobre un llit d’hospital a Jerusalem, en una camisa de dormir blanca immaculada, que només deixarà que es vegi, sobre la teva marcida pell, un brut número blau, al teu braç esquerre. Sol, sense família, en la teva semi-inconsciència, les teves oïdes percebran el tornassol d’accents de l’hebreu de les infermeres que discuteixen al passadís. Un cop més ressonaran dintre teu crits aclaparadors en alemany o polonès, d’un kapo brutal, uns crits que no t’hauran abandonat ni un instant, durant els llargs anys de la segona part de la teva vida, la vida de "després".

Seràs el darrer supervivent.

Jo seré allà amb tu, per agafar-te de la mà i ajudar-te a franquejar el llindar, darrera passa entre tantes de doloroses. Diré per tu aquell mateix Xemà Israel que els teus entonaren mentre entraven a les cambres de gas. Diré a Déu: "Déu, acull el teu servidor! És el darrer supervivent de tots aquells que varen conèixer l’infern d’Auschwitz! Després d’ell, ni un sol home, ni cap dona sobre la terra no podrà contar el que va veure amb els seus propis ulls. Aquest número d’infàmia desapareixerà junt amb la seva carn. Ja ningú no podrà creure que mai qualcú gosés marcar criatures fetes a la Teva imatge. Déu, acull aquest home que ha sofert, en el seu cos i la seva ànima, més que no hagi pogut suportar cap altre."

Seràs la tendra velleta de commovedor accent ídix. Estaràs retirada en una llar d’ancians de les rodalies de París. Els teus fills i néts t’hauran vingut a veure ahir diumenge. Hauràs passat un bon dia amb ells, en aquesta tardor suau i amable. Com de costum, no hauràs gosat parlar-los d’allò que oprimeix el teu cor des de fa tants anys, des d’aquells dies de tenebres, quan, encara una joveneta que desperta a la vida, t’aparcaren a Drancy i després t’amuntegaren com una mercaderia enviada cap a Auschwitz. Després que, més pura que el diamant, fossis despullada amb impudor, marcada, afaitada, feta servir; després que els teus ulls haguessin vist com la teva mare era portada a la mort, assassinades les teves germanes... No n’hauràs dit res a aquells qui més t’estimes en el món, als membres de la llar que vares reconstruir en tornar d’allà baix. I això no obstant, hauràs repetit aquestes coses fins a la sacietat als altres pensionistes de la residència, que t’escolten entre incrèduls i distrets, sense fer gaire esment als teus catúfols de jaiona polonesa. I després, de sobte, sense que res no ho anunciï, tranquil·lament instal·lada a la gandula, en aquell dolç horabaixa de l’Ile-de-France, s’apagarà la teva llàntia.

Seràs la darrera supervivent.

Jo seré allà al teu costat. Sostindré la teva mà tèbia i apergaminada, coronada d’un estrany tatuatge. Tancaré aquells ulls que, malgrat les joies de la maternitat i de l’avior, sempre hauran tingut davant aquelles imatges paoroses i incomunicables. Li diré a Déu: "Escolta, Déu de tot ésser sofrent, acull amb dolcesa la teva serventa: és la darrera d’aquells dels teus fills que conegueren la pitjor prova que mai hagi conegut cap ésser humà. Ella no abandonà la fe dels seus avantpassats. Ni tan sols va voler dir als seus allò que va viure, de por que no la creguessin, o de por que no et creguessin."

Tu reposaràs sobre un llit luxós, envoltant de ric mobiliari. Criats i majordoms t’envoltaran, caminant amb passes amortides, una presència al capdavall inútil, doncs des del teu coma no podràs ordenar-los res. Infermeres es tornaran per assecar-te el front, canviar-te el sèrum, col·locar-te els coixins, en gestos vans i irrisoris. La teva família xiuxiuejarà al llindar de la porta. Un dels teus néts mirarà discretament el rellotge, pensant en la perduda cita amb aquella noia. Tu, presoner de la teva quasi-mort, veuràs com et desfila per davant la vida com una pel·lícula. Oh, com es sorprendrien tots els que t’envolten obsequiosament, que mai no han conegut més que la teva imatge d’èxit social prodigiós, si ara contemplessin aquesta part de tu, per ells ignorada! ¿Serien capaços de concebre que el magnat de la producció, el nom del qual fulgura en enormes lletres en totes les ciutats dels Estats Units, les despeses sumptuoses i la generositat del qual han fet córrer rius de tinta a la premsa sensacionalista, hagi estat mai en un camp de Silèsia, pobre despulla esquelètica, amb un vestit de ratlles, esbraonant-se sota càrregues inhumanes, sucumbint a la més mínima malaltia, amuntegat de sis en sis a lliteres d’una sola plaça, en barracots de sis-cents ocupants?

I aquests a qui has fet hereus d’una fortuna incalculable, sabran fer-la servir per a prendre cura dels mals de la humanitat, per a perpetuar la memòria d’una història condemnada a repetir-se un cop i un altre? Sense tenir resposta a aquestes preguntes, sense recuperar el coneixement per a adreçar un adéu als teus, el cor que bategava amb feblesa s’aturarà definitivament. En alguna part de l’univers, esclatarà la tronadora riota d’un penjat...

Seràs el darrer supervivent.

Jo serè allà, al teu costat. Oblidaré tot el fast del mobiliari que t’envolta per a no veure res més que la teva pobra despulla d’ancià deportat, oficialment traspassat a les 17:48 a Nova York, aquest 14 de setembre de 2003, però realment mort a Auschwitz, fa seixanta anys, quan veié com un S.S. apallissava el seu pare fins a la mort. A través del sostre de vidre, aixecaré els ulls al cel i cercaré aquell Déu que t’haurà donat forces per sobreviure i per construir un imperi. I li diré: "mira, aquest és el darrer d’aquells que hom diu que varen tornar dels camps, però que en realitat mai no en tornaren. Rep-lo, asseu-lo a la teva dreta. Eleva’l més amunt que cap altre, perquè aquí baix ha pagat l’inic tribut de la crueltat humana, perquè aquests pocs anys de prosperitat material no són res davant dels sofriments que ha suportat aquest Job dels temps moderns."

Tu seràs la Madame Rosa de La Vie devant soi. Estaràs a la darrera escena quan, al fons de la cova, hauràs encès el canelobre de set braços i romandràs envoltada d’esgrogueïdes fotografies de les persones que has estimat, abans que Romain Gary no faci de tu una nina trencada i desfeta. En el deliri de la teva mort propera, tornaràs a veure’t filleta de família nombrosa en un vell edifici del carrer Popincourt. La màquina de cosir de ton pare cantava monòtona tot el dia i part de la nit. No hi havia gaire per menjar, però quin goig, aquella munió de germans i germanes jaient estrets per dormir el vespre, després d’haver enretirat els mobles!

A cau d’orella, mormolàveu secrets, d’aquells tan importants per als infants, insignificants per a la gent gran. Anaves a l’escola de la vora. Te’n recordes que un dia varen cosir sobre la teva roba una lletja estrella groga on figurava la paraula "Jueu". Fins i tot vares demanar per què les nenes no portaven escrit "Jueva". I un matí, quan ja anàveu a sortir cap a l’escola, cartipàs en mà, sentíreu com trucaven a la porta. El carter, tan d’hora? Ta mare obrí, i vàreu veure dos homes amb barret, vestits de negre, que us ordenaren que els seguíssiu. Sense temps de fer la maleta, sense respondre a la pregunta: "on ens porteu?", baixàreu un darrera l’altre els quatre esglaons de fusta encerada. A baix, dos agents de policia, amb uniforme i bastó blanc, us esperaven.

Us feren pujar a un autobús amb plataforma que estava aparcat allà mateix. Allà retrobàreu alguns dels vostres petits companys de classe. Direcció Drancy, després Auschwitz. Allà et separaren dels teus pares i germans. Tu i la teva germana fóreu escollides per treballar. Mai no tornares a veure els teus. Embogida i sola, tornares a París. Havies de vendre el teu cos per no conèixer mai més la fam. Vares recollir infants abandonats i els donares una mica de la teva esquinçada tendresa. I quan ja no podies moure’t, t’ajudaren a baixar a aquesta cova, per a morir-hi jueva.

Seràs la darrera supervivent.

Seré allà amb tu, quan els teus ulls grotescament maquillats s’aclucaran en aquesta vall de misèria. Les espelmes tremoloses il·luminaran aquest decorat insòlit que hauràs fabricat per morir-hi a la teva manera. A Déu, no li diré res. Esperaré que Ell es manifesti per explicar-me el sentit de la teva vida i de la teva mort. Si no em diu res, entendré que davant la immensitat del teu sofriment, la seva paraula ja no tenia sentit.

Siguis on siguis, a qualsevol hora, seré amb tu, darrer supervivent. El teu nom serà Yankele, Maurice, John o Itskhak, Hanalé o Rosa, Joanna o Madeleine; viuràs a Jerusalem o a París, Chicago o Moscou, Southampton o Amsterdam. Seràs el darrer supervivent i jo seré allà amb tu. T’ho prometo. Prometo ser el record del teu record. Et prometo que allò que ens has recordat no serà oblidat per la consciència humana. Et prometo la última justícia de no deixar que el teu nom i el teu sofriment desaparegui de la història universal. Eres un home sol, una sola dona. I això no obstant, és com si haguessis estat tota una humanitat sofrent. I, com que seràs el darrer, tindré el deure de recuperar, com qui agafa el testimoni d’una cursa, el teu martiri, no per a reviure’l, sinó per transmetre’l als temps futurs, per a testificar-ne davant de la història a fi que ella no absolgui mai els criminals, per a ensenyar-ho als infants, que esdevenint adults construeixin una societat conscient del seu passat i resoludament encarada a un futur de justícia, de fraternitat i de pau. Amén.

Em sembla estrany parlar d’un moment molt important de la meva pròpia vida com si es tractés d’un fet històric. Per una banda, això em fa sentir vella, -com quan el meu fill em va preguntar: "mama, tu eres una nena durant la primera o la segona guerra mundial?" D’altra banda em fa sentir molt honorada. Sóc molt conscient de la importància històrica d’aquest moment – la primer conferencia de dones rabines, cantores i líders religioses que té lloc a Europa.

Crec que la importància d’aquesta trobada s’estendrà més enllà del nombre de gent que hi assisteixi perquè des d’aquest moment, l’interès dels mitjans de comunicació, les seves publicacions i la xarxa que sens dubte s’establirà, farà impossible tornar a oblidar la presencia de líders religioses femenines al nostre voltant. Fins a aquest moment, la història de la dona en el rabinat bé podria ser resumida com una història d’oblit – un cas d’amnèsia col·lectiva.

I per explicar-ho, amb el vostre permís, em referiré a un moment molt personal de la meva vida. Un dia d’octubre de 1993, el Dr Hermann Simon, director del Centrum Judaicum Foundation de Berlin, va venir al Leo Baeck College a Londres i em va fer un regal: una fotografia i el certificat d’ordenació de la Rabina Regina Jonas, ordenada a Alemanya l’any 1935.

Aquell dia vaig aprendre tres coses, que varen sorgir dels mateixos fets; permeteu-me que us expliqui el que va succeir. Al voltant de quaranta persones estàvem reunides en una sala de conferencies en el Sternberg Centre, on R. Jonathan Magonet, rector del Leo Baeck College, havia fet una conferència. Després, ens va ensenyar els objectes a què he al·ludit i els anàrem passant d’un a l’altre. Quan vaig veure la foto de R. Jonas, dreta amb les vestidures vaig tenir una estranya sensació. Em vaig veure a mi mateixa. Els meus pares varen arribar a Anglaterra des d’Alemanya com a refugiats. Si no hi hagués hagut Xoà, la meva vida, la meva educació hauria estat allà, a Alemanya. Si no hagués existit la Xoà, R. Jonas probablement encara estaria viva quan jo vaig néixer i, en els quasi quaranta anys que separaven la seva ordenació i la meva, molt probablement hi hauria més dones en el rabinat. En comptes de veure’m com una pionera, una entre pocs, una anomalia en el corrent del Judaisme i en el corrent del rabinat , podria haver ocupat el meu lloc en el rabinat que llavors tindríem, essent la cosa més natural tenir dones rabines. I hi continuo reflexionant. Si la Xoà no hagués existit, si hi hagués hagut dones rabines en el moviment progressista jueu d’Europa durant els darrers seixanta anys - què diferent seria el judaisme d’avui!

Em varen demanar, com a professora del Leo Baeck College i com una de les primeres dones ordenades, que acceptés el regal del Dr. Simon i digués unes paraules d’agraïment. Vaig treballar molt dur en aquell discurs perquè sentia que era una ocasió molt especial. El Dr. Simon va dir unes paraules mirant a R. Magonet i li va donar el certificat d’ordenació. R. Magonet li va donar les gràcies i es varen seure... I jo? què havia de fer? Hi va haver una altra intervenció i es va concloure la sessió. No va haver manera que jo digués res sense que semblés absurd, però de fet, tot plegat tot era bastant absurd. Allà estàvem, un públic principalment constituït per dones, celebrant el que podria anomenar-se descobriment de la primera dona rabina amb discursos i presentacions fetes per homes.

Però la cosa no es va acabar aquí.

Després de la cerimònia em vaig dirigir a R. Magonet qui em va respondre que simplement se n’havia oblidat. Em va explicar que estava massa ocupat per pensar-hi, perquè aquell mateix vespre també havia d’anar al primer doctorat honorari del Leo Baeck College i encara havia de posar a punt moltes coses. La presentació de la rabina Regina Jonas va tenir lloc en una aula moderna, estàvem asseguts formant un cercle en una atmosfera informal. Mitja hora després, va tenir lloc la presentació del doctorat honorari en un hall molt ben condicionat. Els conferenciats del College varen caminar solemnement , vestits amb els uniformes acadèmics, al so d’un quartet de corda que va tocar durant tota aquella vetllada.

Els discursos pronunciats per aquells que varen rebre el doctorat varen ser publicats en un llibret, una còpia del qual va ser lliurada a cada assistent en un paquet de regal. Fou una gran celebració. El que no entenc és per què no es varen combinar les dues cerimònies. Sense voler menysprear els mèrits del doctor honorari, em sembla que la presentació del Dr. Simon tenia un significat més gran. Què vaig aprendre d’això? Que encara que ja moltes dones hagin estat ordenades, encara que el Leo Baeck College hagi defensat la causa de la igualtat, les dones no han acabat d’entrar en el corrent principal.

La tercera lliçó: després de la presentació, Hans Hirschberg, londinenc que havia descobert que el certificat de la rabina Regina Jonas encara estava a Berlín, va fer un discurs adreçat específicament a les dones rabines que estaven presents. Per què fins al moment no ens hi havíem interessat? Per què ningú no s’havia preocupat d’investigar sobre la vida i la mort de Regina Jonas? El públic astorat va respondre amb una sola veu: "No en sabíem res!" [1] Cinquanta anys no es gaire temps. Com és possible que una figura que ens és tan propera, tan significativa per al desenvolupament del judaisme modern, hagi estat oblidada? Caldrà que ens fem forces preguntes.

Primerament, què ocorregué amb els seus contemporanis? Encara que Regina Jonas morí a Auschwitz, el seu mestre, Rabí Dr. Leo Baeck, i altres col·legues seus varen escapar o varen sobreviure als nazis i varen trobar una nova llar al Regne Unit, als Estats Units o a Austràlia. Per què no la varen esmentar mai? O si ho varen fer, per què ningú en va prendre nota? [2]

Possiblement sigui perquè la seva ordenació no fou mai reconeguda. La seva semikhà privada a Offenbach, atorgada per Rabí Max Dieneman, molt lliberal dintre del moviment reformista, hauria convidat al rebuig no només d’aquells que s’oposaven a les dones rabines, sinó també a aquells que s’oposaven a aquest rabí i a les seves opinions. Una altra raó seria simplement degut a les circumstàncies. Per quina raó els supervivents haurien de parlar d’ella? Es varen perdre tants de grans mestres i líders a la Xoà! Aquells que tractaven de trobar el seu lloc en una nova vida, en un nou país, en un nou ordre mundial, bé podien oblidar-se dels seus antics col·legues, que ja no estaven en llurs ments. Per força hi havia altres persones, compromeses en temes relacionats a la ordenació de les dones com a rabins a Anglaterra i als Estats Units, que havien de conèixer el seu cas. Sembla que aquesta gent va romandre en silenci, per pura oposició a la ordenació de les dones, ja que esmentar un precedent hauria significat sens dubte perdre la causa.

Però no només ells eren culpables d’haver oblidat Regina Jonas. Jo mateixa vaig assabentar-me de la seva existència. Recollia informació, com altres dones, sobre els estudiants d’aquells temps amb una monumental indiferència. En la nostra recerca de models per a les dones en el rabinat, sembla extraordinari que no haguem mostrat el més mínim interès per saber més sobre "aquella dona que va estudiar per ser rabí a Alemanya." [3]

No només fórem nosaltres qui ens en vàrem oblidar. Rabi Sally Priesand, la primera dona rabina dels Estats Units, va escriure sobre R. Jonas en la seva tesi rabínica i en el seu llibre "Judaism and the New Woman" [4] En tractar de la seva descoberta de la vida de Regina Jonas, va admetre que ella –Priesand- no era la primera dona rabina: "Jo vaig ser realment la segona dona rabí, encara que hagués estat la primera en ser ordenada per un seminari teològic."[5]

Això no obstant, quan l’any 1994 Priesand va celebrar els 25 anys del seu rabinat, tots els testimonis la tractaren com a la primera. Ningú no va contradir aquesta afirmació, ningú no va fer referència a Rabí Regina Jonas. Era un personatge oblidat tant als Estats Units com a Anglaterra. Com podia ser? Només puc pensar que la nostra indiferència durant els anys setanta va néixer d’un intent de ser com els homes [6] Quan lluitàvem per aconseguir el reconeixement i el respecte del món jueu, pensàvem que reclamar l’herència d’una altra dona – una dona que no havia estat universalment reconeguda com a rabí- només serviria per marginalitzar-nos i emfasitzar les diferencies amb els nostres col·legues masculins.

Així vaig aprendre que hom no pot confiar en la història, dons allò que s’oblida pot ser més significatiu que allò que es recorda. Només espero que aquesta recent "descoberta" de Rabí Regina Jonas sigui la darrera.

Ara bé, ella no estava sola.

Pamela Nadell, una erudita Americana, ha escrit recentment un llibre sobre la semikhà de les dones. Es titula "Dones que haurien estat rabines: Història de l’ordenació de les dones 1889 –1985." [7] Els primers capítols són fascinadors. Igualment, la periodista Mary M. Cohen va treure a la llum aquest tema l’any 1989, a Filadèlfia. Va escriure una petita narració titulada "A problem for Purim", que fou publicada a Jewish Exponent. El seu protagonista és un jove, Lionel Martínez, que s’està preparant pel ministeri. Uns dies abans de Purim, un grup d’amics el conviden per discutir sobre temes jueus. El tema de discussió era "Els ministres i llur treball." Al principi, la conversa girava al voltant dels sermons i la possibilitat de l’intercanvi de púlpits, amb l’esperança que això podés exercir "alguna influencia revitalitzadora." Llavors, una dona jove, Dora Ulman, la directora d’una escola, va parlar, tot advertint que les seves paraules "us xocaran molt." Va preguntar:

"Les nostres dones... no podrien... ser... ministres?" Tothom, menys Lionel, es va quedar amb la boca obert. Fins i tot Jack, amb la seva famosa tranquil·litat; seia amb els ulls com a plats. Martínez va dir ràpidament: "Sra. Dora, ens podria explicar la seva idea, el seu pla?" No obstant això, secretament, ell també estava astorat. No s’esperava mai una proposició així. A partir d’aquí, la narració exposa tots els arguments a favor. La discussió posterior revela tots els prejudicis i temors que encara es fan servir respecte a les dones que ocupen un púlpit. Les dones no estan capacitades per a aquesta tasca, potser deixarien malament als homes per comparació, o potser serien negligents amb els seus prioritaris deures a la llar. Suposaria una certa ridiculització de l’ofici, les congregacions no estarien preparades per això... i altres arguments per l’estil. Dora replica amb paciència a tots aquests arguments: "si una dona té un do per al ministeri, estarà molt més en el seu lloc al púlpit que no dedicant-se a cosir, ensenyar música o fer qualsevol altra tasca que no sigui aquella a la qual la seva natura i la seva consciència l’han cridada."

La narració conclou esmentant un clergue cristià anònim que va escriure: " el púlpit mai no assolirà el seu poder sublim complet fins que la dona hi prengui el seu lloc, en tant que lliure i igual intèrpret de la voluntat divina." [10]

Tot i que la història dóna als estudiants masculins la última paraula sobre el tema, el fet que un assumpte així surti a la palestra ja no resulta tan xocant com ho suggereix la narració. Ja a les primeres dècades del segle XIX, el judaisme americà introduí canvis significatius per a la dona. Hom va començar a encoratjar les dones per a què anessin a la sinagoga amb els seus germans i marits. Hom les va fer baixar de la galeria superior per a pregar assegudes devora dels seus familiars. Els començaren a donar la mateixa educació que als nois i foren convidades a participar amb ells a la cerimònia de la confirmació. Les mestres augmentaven la seva influència en les escoles de religió de la sinagoga, i esdevenien més i més actives a la vida comunitària. En els anys que seguiren la guerra civil americana, el judaisme reformista experimentà un gran creixement. L’abolició del talit (ara plenament recuperat) es va basar precisament en què semblava fomentar la desigualtat entre sexes [11]. A Europa, on el reformisme mai no fou tan radical, la preocupació per les dones portà a l’abolició de l’agunà i de la khalitsà [12] tot reconeixent la seva igualtat essencial amb els homes.

L’any 1837, Abraham Geiger declarà a la conferència rabínica de Wiesbaden: "que a partir d’ara no hi hagi més distinció entre els deures dels homes i els de les dones, com no siguin aquelles diferències que flueixin de les lleis naturals que governen els sexes. No hi pot haver presumpció que la dona sigui menor d’edat en el camp espiritual, com si no fos capaç de copsar la profunditat de les coses de la religió. No hi pot haver cap institució de servei públic, ni de forma ni de contingut, que tanqui les portes del temple davant de les dones; no hi pot haver cap fórmula del nostre servei de matrimoni que degradi la dona, ni se’ls pot aplicar cap exigència que destrueixi la seva felicitat. Així, les noies i dones jueves, conscients del significat de la nostra religió, esdevindran fervents adherents d’aquesta fe, i el conjunt de la nostra vida religiosa s’aprofitarà de la influència beneficiosa que els cors femenins sabran imbuir-li." [13]

L’any 1842, a Anglaterra, durant la consagració de la Sinagoga del West London, el reverend D. W. Marks proclamà: "Les dones, creades per Déu com a ‘ajuda idònia’ per a l’home, i que són iguals a l’home en tots els aspectes; les dones, dotades del mateix sentit de protecció que els homes, amb una sensibilitat meravellosa, i que poden participar (i així ho deduïm de les Escriptures) en el compliment de qualsevol obligació religiosa, han estat degradades per sota del status que els correspon. La possibilitat d’exercir aquelles elevades virtuts que pertanyen al seu sexe els ha estada retallada. I donat que hom els havia negat la igualtat en altres camps, com a conseqüència inevitable, tampoc no se’ls va permetre participar en els deures i en el goig de la religió. Certament, l’educació ha contribuït molt a posar remei a aquesta injustícia en altres àrees; no obstant això, la indiferència manifesta respecte a l’educació religiosa de les dones encara constitueix un record ben viu en tots nosaltres." [14]

La sorpresa, per tant, no és que el problema de les dones rabines ja sorgís el 1880, ans més aviat, per quina raó encara va trigar un segle sencer en normalitzar-se. L’any 1893, Hannah Solomon organitzà el primer Congrés de Dones Jueves a Chicago. Una discussió amb les autoritats rabíniques respecte a la representació de les dones jueves en el Parlament Mundial de les Religions motivà que el Congrés hagués de funcionar pel seu compte. Per primera vegada, les dones jueves que assistiren a la conferència pregaven, estudiaven, debatien, prenien decisions i s’involucraven d’una manera ben real en la tasca de donar forma al futur del Judaisme, sense la guia de cap autoritat religiosa masculina. Les dones que participaren en la conferència no eren alienes al púlpit o a l’estrada. Hannah Solomon, Louise Mannheimer, Henrietta Frank, Mary Cohen eren conferenciants amb molta experiència, que ja havien parlat davant de grans audiències a les sinagogues principals.

Ara bé, l’exemple més famós de l’època fou Ray Frank, coneguda com la "noia rabina del daurat oest." Nascuda a San Francisco el 1861, la seva carrera com a periodista la portà a Spokane, Washington, on el dia de Iom Kipur de 1890, contribuí a preparar els serveis per a la comunitat. Com que no hi havia rabí, Frank fou convidada a fer la prèdica. El resultat fou tan electritzant que des d’aleshores fins que es va casar l’any 1901, va recórrer tot el país com a carismàtica i popular predicadora. Tenia tanta demanda que va contractar un agent per a què arrangés les dates i fes preparatius per als seus viatges. Ray Frank estudià al Hebrew Union College, on rebé la llicenciatura en Llengua i Literatura Hebrea. Rabí Isaac Meyer Wise, president del HUC, va declarar respecte a Frank: "Estem orgullosos del seu zel i coratge moral per trencar les darreres barreres que encara existeixen a la sinagoga contra les dones... En els estatuts que governen el Hebrew Union College no es parla de la qüestió del gènere o la raça... només podem animar la Sra. Frank, i qualsevol altra dona que vulgui estudiar teologia, que contribueixi a la causa de l’emancipació de la dona a la sinagoga i a les congregacions." [15]

Tot i això, ella era més cautelosa: "vaig entrar al seminari de teologia a Cincinnati" –escriu Frank- per aprendre més sobre la filosofia del judaisme, i vaig ser la primera dona que portà a terme aquesta tasca... Mai no vaig tenir la intenció de fer la carrera de teologia, partint de la conclusió que de teòlegs, n’hi ha molts, però només hi ha una religió; i que l’ordenació no és essencial per als predicadors i encara menys per als mestres." [16] En diverses ocasions va declinar l’oferta de dirigir una congregació a temps complert.

En aquella època hi havia nombrosos rabins que defensaven el paper de la dona a la sinagoga, com Isaac Meyer Wise, Emil G. Hirsch i Kaufman Kohler. Al menys aquest darrer probablement hauria ordenat una dona si hi hagués hagut alguna candidata que es presentés. Sembla que les dones d’aquell temps eren, en aquest cas, la part més reticent.

"Deixeu que la dona sigui com sempre ha estat: feliç de deixar que els homes prediquin mentre ella practica," va dir Katherine de Sola [17]. Henrietta Szold, que més tard seria la primera dona que estudiaria al Jewish Theological Seminary va escriure: "Crec que la millor manera que té la dona de servir als interessos de la sinagoga és dedicar-se a la seva llar... i ocupar el púlpit només quan el seu coneixement de la Llei, la història i la literatura del Judaisme és excel·lent, i el seu do natural és tan extraordinari que decanta qualsevol dubte, tot i que fins i tot en aquest cas, farà mostra de bon seny si no s’hi dedica professionalment... En altres paraules, no cal que les Dèbores i Míriams amaguin la seva llum sota les pedres, però tant elles com la gent que els envolten, han d’estar ben segures que el ser paper és fer de Dèbora o Míriam, i no fer de Hanna o Rut, personatges igualment admirables." [18]

A les dècades de 1890 i 1900 la discussió continuà. Però amb la primera guerra mundial es produí un parèntesi, i quan als anys vint va arribar una nova generació de dones als col·legis rabínics, sembla que no tenien coneixement del debat anterior a la guerra. Martha Neumark, Irma Levy Lindheim, Dora Askowith i Helen Hadassah Levinthal varen entrar al seminari amb la intenció d’esdevenir rabines. A totes elles se’ls va denegar l’ordenació amb el curiós argument que la primera dona ordenada havia de ser una persona realment extraordinària. Si en la primera onada semblava que els homes eren agosarats i les dones massa modestes, en la segona onada ocorria justament el contrari.

Rabí Regina Jonas va conèixer al menys a una d’aquestes dones. En el seu assaig sobre R. Jonas, Rabí Elizabeth Tikva Sarah descriu una de les seves antigues alumnes, una certa Inge Kallman, a qui R. Jonas digué que "ella era la única dona rabina, a part d’una altra que hi havia a Amèrica." [19] R. Sarah suggereix que la dona en qüestió havia de ser Martha Neumark (1904 -1981) que sol·licità l’ordenació l’any 1922. El professorat del Hebrew Union College fou unànime en recolzar-la, però la seva petició fou denegada per la majoria de la junta directiva del College. [20] També és possible que la referència al·ludís Helen Levinthal (1910 -1989) que el 1939 fou la primera dona en concloure els estudis rabínics a l’Institut de Religió de Rabbi Isaac Meyer Wise. La premsa de l’època la qualificà com a "primera dona rabina"(encara que sense ordenació) [21] i va treballar durant un cert temps com a rabí a la congregació del seu pare.

Un cop més la història es repetia. La segona guerra mundial portà el debat quasi bé al punt zero als anys cinquanta. Tot i que, quan la primera dona fou finalment ordenada, encara vivien algunes d’aquestes quasi-rabines de la segona generació, sembla que mai no es va fer cap reconeixement públic del seu paper determinant, ni se’ls atorgà cap semikhà "honorífica" retrospectiva.

La historiadora Gerda Lerner va escriure que els homes han creat la història, tot beneficiant-se de la transmissió de coneixement d’una generació a l’altra, de manera que cadascun dels grans pensadors reposava "sobre les espatlles de gegants," a fi i efecte d’avançar amb màxima eficiència, ultrapassant les fites de les generacions prèvies. A les dones, en canvi, hom els denegà el coneixement de la seva pròpia història, de manera que cadascuna ha de lluitar i discutir com si mai cap altra dona abans d’ella no hagués escrit o pensat. Les dones han de fer servir les seves energies per a reinventar la roda un cop i un altre, generació rera generació.[22]

Tot i que Lerner feia referència a un període anterior de la nostra història, les circumstàncies demostren que l’argument encara és vàlid i que, per molt que ja no se’ns nega el coneixement de la nostra història, som bastant lentes a l’hora d’apropiar-nos-en.

I què ocorria a Europa? Quan la senyoreta rabí Regina Jonas estava estudiant a la Hochschule, allà hi havia altres vint-i-sis dones. Cap d’elles no tenia aspiracions de ser rabina? Hi hagué altres dones que, inspirades per l’ensenyament de R. Jonas, consideressin la possibilitat de ser rabines, abans que la Xoà se’ls emportés? Potser hi hagué algú abans que Regina que ja hagués intentat seguir aquest camí?

El context social europeu era ben diferent del dels Estats Units. Les dones no gaudien de les mateixes llibertats i l’emancipació femenina anava molt més lenta. A més, a la jueria alemanya li interessava més la política que la religió. Tot i això, em costa creure que no hi hagués dones que, havent assolit una bona educació jueva i motivades pel seu amor al Judaisme, no sentissin vocació per a practicar-lo, més enllà de ser simples receptores.

Quan Lily Montagu (1873 -1963 ) escrigué al Jewish Quarterly l’article que havia d’impulsar el naixement del Judaisme Liberal a Anglaterra, ningú ja no qüestionava el seu dret, com a dona, d’actuar en el camp de la crítica de la religió. De fet, ja havia predicat, conduït serveis i preparat un llibre de pregàries per a infants amb l’encoratjament de R. Simeon Singer, l’excels autor del sidur ortodox britànic. Montagu obrí la seva pròpia sinagoga, fundà la Unió Mundial de Jueus Progressistes i evidentment predicà aquí a Berlín l’any 1926, a la conferència inaugural d’aquesta associació. Lily Montagu també intentà fundar el Moviment Jueu Liberal de Polònia, però la guerra ho estroncà. [23] La història que jo mateixa vaig escoltar quan era petita –tot i que podria ser apòcrifa- diu que Lily Montagu fou convidada a entrar al Hebrew Union College per a preparar-se per l’ordenació, però que s’hi negà degut que no podia abandonar la seva congregació.

Què ocorregué amb la generació anterior? Les dones jueves angleses tenien educació i assolien papers predominants en el món de les arts i de la literatura. Poques d’elles gaudiren d’una educació jueva equiparable al rabinat, però n’hi hagué alguna. I a Alemanya, i a la resta d’Europa? Qui ho sap! Els exemples de grans dones mestres són, si no abundants, certament presents, des de Berurià al Talmud fins a Rachel Werbemacher (c1815-1892) la khassídica "dama de Ludomir." Algunes dones ‘fitsnogerin’ conduïen altres dones en la pregària a l’ezrat nashim, secció femenina de les sinagogues medievals. Hi hagué dones que composaren pregàries - ’techines’ – a l’Europa oriental [24]. Les dones dels rabins prenien decisions halàkhiques en matèries de puresa familiar; altres foren autoritzades a efectuar la xekhità, a rabinar la carn. [25]

Imaginem-nos l’escena següent: en algun lloc d’Europa, una comunitat és devastada pels creuats, pels cosacs de Chmielnitski o per un pogrom. Qui sobrevisqué? Qui enterrà els morts? Qui digué Kadix? Qui es va fer càrrec dels rituals del Judaisme per a ensenyar els homes de la següent generació? Foren les dones. I qui sap si algun rabí, com Raixi, només tingué filles i els va educar com a fills, o bé no tingué néts ni gendres per a continuar la transmissió? Qui sap si en alguna comunitat aïllada, algun rabí no ordenà la seva filla per a complir la seva tasca fins que no aparegués un home adequat?

Fantasiós? Amb el nostre índex d’amnèsia comunitària dubto que escenes com aquestes, si han existit, fossin conscientment transmeses a la memòria col·lectiva.

I què ocorre avui en dia? El Leo Baeck College ha ordenat vint-i cinc estudiants femenines en vint-i-quatre anys. Em sembla particularment engrescadora la presència de les rabines Elena Bykova, Katalin Kelemen, i Nelly Kogan, de propera ordenació, pioneres del Judaisme Progressista a Ucraïna, Hongria i Rússia, que són el cor del moviment i l’estan modelant a una imatge que reflectirà les seves capacitats i qualitats com a dones i com a rabines. El rabinat ha canviat les dones, i les dones han canviat el rabinat. No sé quin caràcter tenia Rabí Jonas, però sé que Lily Montagu en molts aspectes no era gens diferent d’altres dones de la seva època i classe social. Una dona més, que consagrà la seva vida a millorar la dels altres, motivada per una fe ferma i una profunda creença en la bondat del proïsme. Rabí Tabick "mai no volgué ser la primera." [26] Pel que he llegit sobre Rabí Priesand, també ella era una persona sense pretensions, que complia amb allò que hom esperava d’una bona noia jueva. Tal com ho expressa Rabí Sheila Shulman, les primeres dones rabines foren "assimilacionistes": [27] s’acontentaren amb seguir un currículum totalment masculí, amb seguir patrons masculins en la tasca rabínica, i probablement, amb sotmetre’s als rabins masculins per deferència, més allà del que ara ens semblaria saludable. Però a mesura que passà el temps i les estudiants deixaren d’estar "agraïdes" pel simple fet de poder estar allà, començaren a estar preparades per a qüestionar, criticar i donar forma tant a l’escola rabínica com al moviment progressista.

Un exemple superficial és el cas de la indumentària. Rabí Tabick fou ordenada amb un discret vestit i un barret ben femení i atractiu. Les generacions següents assistiren a la introducció del talit, i posteriorment aquest mateix talit esdevingué més i més ple de colors, demostrant una major confiança. Nosaltres encara estaven força preocupades per no cridar l’atenció amb el nostre aspecte, però les estudiants rabíniques d’avui en dia ja no tenen aquestes preocupacions.

Un exemple més profund fa referència als nostres estudis. Nosaltres, la primera generació de rabines, simplement acceptàvem allò que ens deien. Certament, ho discutíem, ho argumentàvem, però sempre dintre dels límits marcats pels arguments i assumpcions tradicionals dels rabins masculins. Les generacions posteriors han anat més enllà. Rabí Shulman ho expressa així: "És profundament difícil i paradoxal estudiar intensivament els textos de una tradició que estimes, però per a la qual aparentment no existeixes; una història que és la teva, però en la qual no hi apareixes enlloc; un sistema legal en el qual el teu status és igual que el d’un menor o el d’un bé moble, i una teologia en la qual la teva part en el Pacte constitueix una qüestió molt discutible." [28]

Els desafiaments que les dones han fet al ensenyament tradicional s’han anat ampliant. Puc dir, amb tota confiança, que les més importants contribucions a l’erudició actual en els camps bíblic, teològic i històric provenen de dones. Aquesta és una època engrescadora per a ser una dona dedicada a l’estudi. Existeix un sentiment de ser pioneres, de trobar carn nova entre els ossos vells.

Finalment, les dones han deixat la seva empremta en el rabinat congregacional. El dia que vaig sol·licitar que al meu contracte hi figurés la baixa per maternitat, el representant de la comunitat que em contractava em va mirar horroritzat. Em va demanar: "no et seria igual si posem ‘baixa per malaltia’?", i així ho férem. Ara els homes tenen baixes per paternitat als seus contractes i ningú gosa ni tan sols alçar les celles. Abans, hi havia una mena de rivalitat entre col·legues, que comparaven qui podia treballar més dur, durar més temps, saltar-se més dies lliures i treure dies de les seves vacances. Les dones han posat fre a tot això. La família, el lleure i les relacions extra-comunitàries ara són molt ben valorades, i per molt que algunes congregacions rondinen, la majoria reconeixen que les rabins també necessiten tenir vida privada.

Les relacions entre el rabí i els membres de la congregació també han canviat amb l’arribada de les dones: són relacions més acostades i més informals. Janet Marder, que ha dirigit un estudi sobre les rabines dels Estats Units, conclou que les dones tendeixen a romandre en comunitats petites, no tant perquè no tinguin moltes ofertes de treball, sinó perquè no sembla importar-los la mesura de la congregació. No els interessa tant pujar esglaons des de comunitats petites a altres de més grosses, sinó més aviat els preocupa formar bones relacions amb els congregants que ja tenen. [29] A més, la dona rabina no es considera al cap de l’estructura jeràrquica de la comunitat, ans actua com a delegadora, encoratjant altres a fer tasques determinades. Aquest model "feminista" ha estat adaptat igualment per alguns rabins masculins. Escolteu aquest exemple: "el meu propòsit és formar una congregació juntament amb líders laics, en la qual treballem en equip. Voldria formar una comunitat en què Déu i la Torà –no el rabí- fossin el centre; en què els membres fossin engrescats i desafiats a esdevenir jueus formats." [ 30]

Com ho expressa Janet Marder, les tres àrees crucials per a la majoria de dones rabines són l’equilibri, la intimitat i l’encoratjament. [31] Altres experiments promoguts per dones rabines van encarats a canviar el model global de congregació. En alguns casos, es tracta de dos rabins que opten a una posició que abans portava un sol rabí; altres, són tres rabins que comparteixen la responsabilitat de diverses comunitats petites.

En el Judaisme Progressista estan succeint moltes coses noves, desafiadores i engrescadores, i crec que no cal que em disculpi si dic que això es deu a nosaltres les dones.

I Rabí Regina Jonas? Què hauria pensat de totes nosaltres, rabines, cantores i líders laics, que ens hem reunit aquí en honor seu? Bé, crec que estaria encantada. El seu somni d’allò que era possible ha esdevingut una realitat. A la seva tesi rabínica, Regina Jonas concloïa: "Amb tot l’amor i confiança cap als nostres escrits i les seves santes ordenances, cal que no oblidem que precisament ens transmeten l’esperit de la llibertat. Que sigui aquest esperit qui parli per les dones i il·lumini aquesta qüestió... A part del prejudici i la força del costum, a l’halakhà pràcticament no hi ha res que s’oposi a què una dona ocupi l’ofici rabínic. Així, la dona, en la seva activitat, podrà contribuir a ver avançar la vida jueva i la religió jueva per a les futures generacions. [32]

Nosaltres som el seu futur. Que puguem viure d’acord als seus ideals i mostrar-nos dignes de les aspiracions que ella no va viure per a veure complertes.

 

 

---

 

Feu clic en els enllaços corresponents per a veure els arxius: 

Biografia de R. Regina Jones

Biografia de R. Dr. Leo Baeck

El Call és de tots nosaltres. Esperem les vostres aportacions, idees i escrits. Feu-lo conèixer!