Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí,
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s’hagués quedat aquí.

I al veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres amb saó,
apar que diga a l’ona i al cel i a les muntanyes:
—Mirau-la; os de mos ossos, s’és feta gran com jo!—

Perquè tes naus, que tornen amb ales d’oreneta,
vers Cap-del-Riu, en l’ombra no es vagen a estellar,
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.

La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo codi de ses lleis,
i si li dius Arrera! fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara en fossen reis.

Al nàixer amazona, de mur te coronares,
mes prompte ta creixença rompé l’estret cordó;
tres voltes te’n cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre el clos de pedra saltant com un lleó.

¿Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
no escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l’enderroques d’un colp de mà i esborres;
¿muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.

Déu te les da d’un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l’un a l’altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.

Amb Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles,
Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Martri i Montgat, los torreons.

L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la Ciutat;
l’agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d’hèroes clavada allí ha deixat.

Ells sien, ells, los termes eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
a on d’un port sens mida seran los braços amples
que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.

Com tu devoren marges i camps, i es tornen pobles
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
¿a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?

I creixes i t’escampes: quan la planícia et manca,
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Geganta que tos braços avui cap a les serres estens,
quan hi arribes demà, doncs, ¿què faràs?
faràs com heura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.

¿Veus a ponent estendre’s un prat com d’esmeralda?
un altre Nil lo forma de ses arenes d’or,
a on, si t’estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.

Aquelles verdes ribes florides que el sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,
de Valldoreix los boscos, de Hebron i de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.

¿I aqueix esbart de pobles que riuen en la costa?
són nimfes catalanes que et vénen a abraçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d’àliga les portes a volar.

La Murta, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tos amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

Llavors, llavors al témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s’és trasplantada aquí.

—No, —respondrà ma pàtria, —de mi i la mar és filla;
d’un bes de ses onades, com Venus, m’ha nascut;
per ço totes les aigües digueren-li pubilla,
per ço totes les terres pagaren-li tribut.

Per ço da ducs a Atenes i Comtes a Provença,
i per bandera a Espanya da un tros del seu penó:
per ço ni un peix se veia dintre la mar immensa
sens dur al dors gravades les Barres d’Aragó.

Per ço fou sempre l’astre d’Orient per les Espanyes:
amb una mà hi posava de Gutenberg lo flam,
carrils-de-ferro amb l’altra; i, un fill de ses entranyes¹
fou qui primer va pendre per missatger lo llamp.—

Sos peus dintre l’escuma, son front en ple migdia,
mirau-la allà jaienta si n’és d’hermosa i gran;
apar, oh Catalunya, ton geni que somia
les glòries que passaren, les glòries que vindran.

Mirau-la: santa Eulària l’abriga amb sa bandera,
sant Jordi la defensa de l’infernal dragó,
i guia, quan rescata catius, sa nau velera,
apareixent pels aires l’Estel de Cervelló².

La volten de sos hèroes les bèl·liques imatges,
los Ataülfos, Jofres, Borrells i Berenguers,
Ramon lo de l’espasa, Ramon lo dels Usatges
i arrossegant sa túnica de dol los Fivallers.

Per Barcelona Balmes deixà del Ter les ribes
com àliga novella quan aixecava el vol:
en ella trau del marbre Campeny imatges vives,
i pasta en sa paleta Fortuny la llum del sol.

D’ací Roger de Llúria sortia, al vent de glòria
movent ses naus les ales com un esbart d’aucells;
jamai, jamai lluitaren sense cantar victòria;
sovint dugueren presos rosaris de vaixells.

Aquí Don Joan d’Àustria les àncores aferra,
duent-li de Lepanto llorers; allí Colon,
tornant d’aquell viatge que duplicà la terra,
als peus dels Reis Catòlics féu rodolar un món.

De Bellesguard li resten perfums; de les despulles
del rusc de Valldonzella, perfums i dolça mel.
Entre tallers i fàbriques té campanars i agulles,
com dits que entre boirades de fum signen lo cel.

Com dos soldats que hi resten d’una legió romana,
té dues torres, guaites del seu mural antic;
i, gos de presa vora son amo, la Drassana
que per lladrar s’aixeca quan trona Montjuïc.

Pla amunt se veu Pedralbes, on s’ou la canticela
dels àngels de la terra pel cel aletejant;
i de Marbella vora l’espill, la Ciutadela,
per fer de jardinera ses armes trossejant.

Té a un cap Sant Pau, a l’altre Sant Pere de les Puelles,
Santa Maria, estrella del mar, i la del Pi;
i entre eixes flors li naixen de l’art gentils poncelles:
jamai tanta florida s’és vista en son jardí!

Mes ai! Com entre els arbres del bosc la fulla d’heura,
lo cor s’aferra als temples i monuments més vells,
i, en hores de misteri, d’amats records s’hi abeura,
sentint-los com conversen i conversant amb ells.

De Sant Miquel, oh temple, que els Àngels construïren,
anys ha que jaus en terra dels homes oblidat,
i encara apar que et cerquen i de dolor sospiren
los gòtics sants de pedra de Casa la Ciutat!

Ja que han perdut per sempre tan dolça companyia,
vegessen cara a cara Sant Just i Sant Pastor;
Santa Àgata en sa hermosa capella somriuria;
en cel i en terra els àngels se tenen tant amor!

Sant Jordi de l’Audiència vol veure Santa Clara;
l’antic Palau dels Comtes enyora el del Consell.
Oh! aterra eixa cortina de cases que separa
l’estàtua de Don Jaume del seu reial Tinell.

Enmig d’aqueixa plaça, que no tindrà segona,
les tres Columnes d’Hèrcules quan mire el viatger,
creurà veure les Gràcies per fer-te de corona,
de braços enllaçades, dansant en ton verger.

Aplica a tos nous barris aqueix immens escaire,
que al restaurar-te Amílcar-Barcino te deixà;
per eix gran pòrtic deixa passar la llum i l’aire;
la Creu res ha de témer d’un trípode pagà.

La Creu que allí Sant Jaume plantava ha vint centúries,
domina com un cedre los arbres del país;
té nius i fruits de vida, murmuris i cantúries,
més pur tornant al Tàber son Hort del Paradís³.

Amb son mantell de pedra nuat amb gòtics llaços
l’abriga, alçant als núvols sos campanars la Seu,
i com si fos Don Jaume que aixeca al cel los braços,
apar que se n’esbombe sa tronadora veu:

—Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenga ta nau l’Omnipotent:
t’han presa la corona, la mar no te l’han presa;
del mar ets reina encara, ton ceptre és lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suez i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l’Àsia, les Amèriques, la terra i l’Oceà.

La mar no te l’han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s’alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir.

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors:
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als Trobadors.

Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somiant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita, mes creu, espera i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles és Déu, que els ha creat.—